Qualsevol vol amb avió que superi les vuit o deu hores genera una dimensió espaciotemporal que està fora de la realitat. Es crea una espècie de càpsula, un microclima a l’interior, que desemboca en un món propi que desapareix quan es tornen a obrir les portes de l’avió. Passa el que només pot passar en aquest no-lloc, ubicat entre el cel i la terra, on coincideixes durant més de deu hores, frec a frec, amb persones que probablement no tornaràs a veure mai més.
Hi va haver un temps en què en els vols transoceànics, si viatjaves en classe turista, sempre quedaven seients buits que et permetien anar més ample. Això ja no passa. Els avions van plens a vessar. I les dimensions cada vegada més petites de l’espai entre seients provoquen que aquests vols siguin un suplici. Però tot és sempre susceptible d’empitjorar.
Dimarts vaig viatjar amb Iberia des de Barcelona fins a Sud-amèrica, fent escala a Madrid, esclar, no sigui cas que se’ns oblidi quina és la capital d’ Espanya. La que havia de ser la meva companya de vol, una amable senyora amb accent de Buenos Aires, es va aixecar per deixar-me passar i arribar fins al meu seient, el 35 A. Em va reconèixer de la tele, i amb una veu dolça va dir una cosa així com que que bé que ens hashi tocat volar shunts... a tots tres. Tots tres? Què tres? Senyora, aquí som dos, vostè i jo. No, Shordi, som tres, vostè, sho i el meu gosset. I va aixecar una cistella de transport que amagava sota el seient, on viatjava un gos d’aquells petits, de lladruc agut, i als que els agrada llepar tot el que els acostes a la boca.
De cua d’ull vaig veure l’animal amb dodotis mirant-me de reüll i ocupant el meu seient
Jo vaig dissimular, vaig somriure hipòcritament mentre al meu cap em passava la vida en diapositives. Recordeu: 13 hores de vol al davant. Allò es posava lleig. Una vegada la senyora va fer les presentacions, aquella cistella de transport ja no es va moure dels seus genolls. El gos lluitava per treure el cap per un forat que li deixava la cremallera. La senyora ho intentava evitar. Però el gosset acabava sortint. Els passatgers que anaven a la recerca del seu seient, en passar a l’altura del gosset, se sorprenien i pronunciaven expressions del tipus uix, que maco; uix, quina preciositat, o uix, que me’l menjo. Com es notava que no havien de ser ells els que viatgessin amb el gos al costat. Passaven de llarg pensant quin marró que es menjarà el de la tele.
La senyora tenia tota mena de gadgets perquè al gos no li faltés de res durant el viatge: una espècie de xeringa amb abeurador perquè el gos no es deshidratés, una pilota petita on s’hi podia incrustar menjar o un os de mentida del qual el gosset passava olímpicament perquè feia anys que havia descobert el truc.
Lee también‘Els amics d’en Peter’
El moment àlgid va arribar quan la senyora va pronunciar la següent frase: li posaré un bolquer perquè l’animalet pugui fer les seves necessitats. Vaig mantenir el rictus intacte donant-li al cervell l’ordre de continua somrient. Quina devia ser la meva cara perquè una auxiliar de vol, com si es tractés d’un àngel, s’acostés a nosaltres, pronunciant unes paraules guaridores: Hem tancat portes i tenim un seient unes files més endavant, per si es vol canviar. Gairebé se’m salten les llàgrimes. La senyora també semblava emocionada. Quina llàstima que no puguem volar junts, deia mentre li col·locava el bolquer al millor amic de l’home. Jo no vaig reaccionar a les seves paraules. Només sé que quan em vaig allunyar passadís avall, em vaig girar, i de cua d’ull vaig veure el gos amb dodotis mirant-me de reüll i ocupant còmodament el meu seient, ubicat al costat de la finestra, com a mi m’agrada, i la propietària amb un somriure pervers que semblava dir-li a la seva mascota: “Missió complerta. Yes, we can”.
Lee tambiénPosar-se d’acord
