Aquests dies els locutors comenten amb sorpresa que, al festival de música de Glastonbury, Marina Abramović va oficiar la setmana passada una peça de set minuts que consistia exactament en set minuts de silenci. ¿Silenci en un festival en què impera el soroll? Abramović és una artista sèrbia força desconeguda al nostre país. En un dels últims programes d’Atrapa’m si pots, una concursant va fer cara de moniato quan el nom de la sèrbia va aparèixer com a possible resposta.
Abramović explica que va concebre la peça com un moment de reflexió: “Hi ha guerres, hi ha fam, hi ha protestes, hi ha assassinats”. L’artista va encoratjar els presents a posar una mà a l’espatlla de qui tinguessin al costat i tancar els ulls per demostrar que només l’amor incondicional dels uns cap als altres pot canviar el món. Xupi!
Només l’amor incondicional dels uns cap als altres pot canviar el món
De peces musicals amb el silenci com a protagonista n’hi ha hagut moltes. La més coneguda és Four minutes and thirty-three seconds, de John Cage, que consisteix en quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. Sembla ser que la intenció és demostrar que el silenci absolut és impossible, perquè sempre hi ha algú que tus, o un seient que grinyola. Sense ser tan radical, Carles Santos va aconseguir indignar el públic de l’Institut Francès de Madrid quan va interpretar una obra de Steve Reich aleatòriament repetitiva. Una hora i trenta-cinc minuts s’hi va estar.
Sigui amb notes musicals, amb paraules o amb idees, com menys, millor. Ves sinó per què triomfen els articles sobre futbol de M.Rajoy. La més expeditiva crítica de cine que es recorda va ser la que Leonard Maltin va dedicar a Isn’t it romantic?, del 1948, una pel·li ensucrada que va de tres germanes que festegen amb tres nois. El títol de l’article era el mateix de la pel·li: “¿Oi que és romàntic?”. La crítica de Maltin, considerada la més breu de la història, consistia en una única paraula: “No”.
Lee también
