Golejada d’una escola pública de la Mina contra el fracàs
Els reptes de l’ensenyament
La victòria d’un equip gitano de futbol sala com a metàfora de l’excel·lència en l’educació
En Moisés(amb la copa) i els seus companys d’equip,en José, enJuan,en Manu,en Javii els dosAntonio, en un passadís de l’escola
L’ institut escola la Mina, del municipi de Sant Adrià de Besòs, ha acaparat titulars de premsa i minuts de ràdio i televisió per la victòria èpica en una recent competició escolar de futbol sala. L’èxit ha convertit Moisés Fernández, José Amaya, Juan Hernández, Manu Patel, Javi Heredia, Antonio Borja i Antonio Jiménez, d’entre 11 i 12 anys, alumnes de sisè de primària, en els nous prínceps gitanos del barri.
Aquesta escola pública ampliarà la vitrina dels trofeus per exhibir l’última copa, però el seu triomf més important és tan gran que no hi cap en cap vitrina. L’ institut escola la Mina, amb uns 700 alumnes, és un únic centre amb dos edificis (un per a infantil i primària i un altre per a secundària, batxillerat i formació professional). Va aconseguir la millor victòria el curs 2019-2020. Des d’aleshores, tots els alumnes de primària passen a secundària.
El claustre posa fi a l’hàbit d’algunes famílies del barri que desescolaritzaven els fills als 12 anys
“Abans hi havia nens i nenes que acabaven l’escolarització als 12 anys”, explica la directora, Marta del Campo. “Tanmateix, per què ha de continuar estudiant si no serà advocat”, deien les famílies. Els instituts escola, amb un centenar a Catalunya, malgrat que el de la Mina és pioner a l’hora de també oferir FP, volen posar fi a aquests fatalismes. I n’hi ha molts que ho aconsegueixen. Un miracle? Els miracles es diuen claustres compromesos.
“I feina i diàleg constant amb totes les famílies”, afegeix la directora. Marta del Campo té un fill de 25 anys i recorda que el seu contacte amb la tutora del seu fill es limitava, quan n’hi havia, a una cita a l’any. “I molt poques vegades, per no dir-ne cap, vaig tenir una xerrada amb l’equip directiu”. Ella, ans al contrari, està habituada a rebre cada dia mares i pares, com una tutora més del claustre.
El centre té dos edificis perquè va néixer el 2016, fruit de la refosa de l’escola Mediterrània (a la rambla de la Mina) i l’institut Fòrum 2004 (al carrer Ramon Llull). Els eixos del projecte educatiu eren i són “buscar l’èxit acadèmic, la cohesió i l’equitat”, a més de lluitar contra el desencant, el fracàs, l’absentisme escolar i l’abandonament prematur dels estudis.
Les eines per aconseguir un repte tan ambiciós són diverses en un barri amb tantes peculiaritats i estigmatitzat com la Mina, on és habitual sentir pel carrer, a més de català i castellà, caló o romaní, urdú i àrab, entre altres llengües. Però són capitals la implicació de les famílies i els exalumnes, la detecció de les dificultats d’aprenentatge i una oferta pròpia d’assignatures extraescolars.
Una de les estrelles de les matèries no curriculars és el futbol sala, que dirigeix l’entrenador i professor Genaro Llagaria (castellà, català, matemàtiques...). Malgrat que van arribar molt minvats a la final dels Jocs Esportius de Catalunya a la categoria aleví masculí nivell A, els deixebles d’en Genaro van obtenir la victòria final. Només eren set (n’hi juguen cinc), però amb prou feines podien fer canvis perquè un estava lesionat. Antonio Jiménez, el porter, és un dels màxims golejadors de l’equip. “Té un xut increïble i molt bona punteria en les jugades assajades a pilota aturada”, diuen els seus companys. I per què un porter no pot marcar gols? “I per què la seva filla no pot ser advocada?”, responen ara les tutores a les famílies que es pregunten quin sentit té continuar amb la secundària.
En els Jocs Esportius hi van participar 23 equips i s’hi van jugar 30 partits. La final es va disputar a principis de juny al pavelló Remolins de Tortosa. L’altre finalista era la totpoderosa escola del FC Barcelona, però ni les lesions ni l’exigua plantilla chinaron en Moisés, en José, en Juan, en Manu, en Javi i els dos Antonio (de chinarse o achinarse , acovardir-se en caló i la parla popular).
En Genaro, l’entrenador de la Mina, és un culer acèrrim. Té un escut blaugrana tatuat en una cama i els seus jugadors ho saben. Abans del partit, es va assenyalar el tatuatge i els va dir: “Els pròxims minuts això no significarà res. Només és un escut i nosaltres hem de defensar el nostre”. Van guanyar 9-7. A l’escut dels nostres nois de sisè de primària hi ha una roda de carro vermella, el símbol del poble del camí .
En Javi, que abans estudiava en una escola de Gavà i assegura que aquí aprèn “molt més”, diu que quan sent parlar del poble gitano el primer que li ve al cap és: “La nostra raça, la gitana”. Un dels seus interlocutors li replica: “Jo soc paio. O castellano , com dirien els teus pares. Tu i jo som de races diferents?”. I llavors tots set exclamen a l’uníson: “Tots som persones”.
Això també s’aprèn aquí, que podem ser diferents i iguals, de la mateixa manera que una escola pot tenir dos edificis i ser un únic centre. Totes les famílies dels jugadors (i són famílies molt extenses) es van desplaçar amb autocar al pavelló de Tortosa i van tornar a casa orgulloses. El claustre també n’està orgullós, però més que de l’èxit esportiu, del fet que tot l’equip hagi aprovat el curs”. Marta del Campo i Genaro Llagaria han atès nombrosos periodistes. El dia del reportatge també van rebre una cadena de televisió, que els va gravar al pati, mentre set nois que podrien ser els nostres germans o els nostres fills feien un rondo. Quan els miràvem, era impossible no fer un homenatge al novel·lista John Irving. Prínceps de la Mina, reis de Sant Adrià de Besòs.