Vagi com vagi la segona volta a França no hi ha dubte: els hereus de Pétain, com els de Mussolini a Itàlia, ja són a dins. El mot d’ordre d’evitar la normalització de l’extrema dreta ha fracassat. A molts això ens pot estremir. Però ara toca no perdre els nervis i preparar-se per a un combat que serà llarg i on protagonistes principals seran les idees. D’entrada, convé tenir present que no som als anys trenta del segle passat, per més que l’esquerra francesa, amb el terme Front Popular, ho evoqui. Assenyalo dues diferències importants.
La primera és que el resultat és reversible perquè la democràcia està ara ben assentada a França, i diria que també a Europa globalment considerada. La democràcia és part de la normalitat en què tots –incloent-hi Le Pen – haurem de viure. La premsa continuarà sent lliure, les garanties constitucionals es mantindran i les eleccions seguiran el ritme establert. Cert: l’extrema dreta jugarà dins del sistema. Però estic convençut que amb polítiques intel·ligents la podrem contenir. Les onades trenquen.
La segona és que el nacionalisme dels feixismes del segle passat tenia un component agressiu cap a l’exterior mentre que les extremes dretes actuals miren més cap a dins. Als anys trenta van acabar provocant una guerra civil europea. Aquest perill ara no hi és, però la mirada cap endins pot tenir de tota manera una conseqüència funesta: la construcció europea pot frenar-se, i és probable que retrocedeixi. Això ens passa precisament quan s’estava fent evident que si volem ser alguna cosa al món i mantenir-nos en la primera línia econòmica, científica i diplomàtica, calia avançar. L’informe Letta i l’imminent informe Draghi, que havien de ser els fulls de ruta cap a l’enfortiment d’Europa, poden quedar, ai las, en no res. La inestabilitat institucional europea, que ja va produir el Brexit, ara es pot resoldre en models confederals més que federals. Ja ara observem que el desig europeu de suficiència estratègica s’està interpretant massa país a país. El proteccionisme a escala europea és qüestionable, però es pot entendre en termes geopolítics globals. El d’estats membres dins de la Unió seria un desastre econòmic. Però és un camí que podem prendre. La temptació pot ser particularment aguda en el tema migratori, una obsessió de l’extrema dreta. Schengen està en perill.
A Catalunya seria insensat celebrar noves eleccions en plena crescuda de l’onada de l’extrema dreta
L’ona sònica d’aquestes eleccions reverberarà arreu del món. Pel que fa als EUA, podria, curiosament, tenir un efecte positiu: posar el Partit Demòcrata davant d’un mirall que li fes veure que els mesos que venen la responsabilitat de contenir l’onada mundial de l’extrema dreta és seva. Potser llavors s’adonaran que no es poden permetre un candidat a la presidència tan vulnerable com Biden. En particular, no poden fer-se la il·lusió que amb Trump a la Casa Blanca i l’extrema dreta enfortida a Europa la resistència d’Ucraïna pugui continuar. Digueu-me ingenu, però, com que també crec en la fortalesa de la democràcia americana, penso que hi haurà un altre candidat i que aquest s’imposarà a Trump.
I pel que fa a Catalunya: alguna implicació? Em sembla que una de clara: seria insensat celebrar noves eleccions en un moment de crescuda de l’onada de l’extrema dreta. La seva líder ja ens ha dit que, entrada al Parlament, Aliança Catalana ara té un micròfon. Tingueu per segur que si hi ha eleccions, el bruit que ens regalarà serà eixordador.
Lee también
