Moment Milei a França

Moment Javier Milei a França? Podria ser, d’acord amb el que auguren les enquestes, un ampli avantatge, proper a la majoria absoluta, per al Rassemblement National ( RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella. No és una exageració; la francesa va participar somrient al míting organitzat a Madrid pel president de Vox, Santiago Abascal, en què l’argentí es va esplaiar a gust amb el president Pedro Sánchez.

França ofereix un exemple com n’hi ha pocs d’economia desenvolupada fulminada per la globalització. El país europeu més pròxim als EUA que van votar i poden tornar a votar a Donald Trump. Declivi econòmic sostingut durant les últimes dècades: destrucció industrial, caiguda de la qualitat de l’ ocupació, cen­tralització de la riquesa al voltant de la capital (París) i progressiva desertització de la resta del territori; degradació de serveis públics bàsics com l’ensenyament i la sanitat pública. Per a la majoria, aquesta realitat es resumeix ara en angoixa per la pèrdua de posicions en l’escala social i la polvorització del seu poder adquisitiu. Advertències urgents per a la resta de països europeus, incloent-hi Espanya.

Com a l’Argentina, la pauperització de les classes mitjanes i amplis sectors de treballadors s’ha traduït en una disposició majoritària a fer el salt al buit, una espècie de descens conscient als inferns. La ruïna econòmica s’ha transformat, gràcies al discurs de l’extrema dreta i un poderós univers mediàtic, en odi als immigrants, els receptors d’ajuts i subvencions de l’ Estat del benestar i els funcionaris. El verí de la revenja social.

El dramatisme aparentment menys acusat a França respecte a l’Argentina s’explica perquè la primera és més rica i forma part de la UE. La semblança rau en el fet que els francesos han experimentat, com els argentins, el fracàs de les principals forces polítiques. Les presidències socialistes, les de François Hollande i les liberals burgeses, les d’ Emmanuel Macron.

Aquest, en la seva temerària aspiració de fer front a la seva crisi de legitimitat, somiava transformar-se en Bonaparte –àrbitre entre els extrems– i anticipa eleccions, maniobra que li pot haver donat a l’extrema dreta l’oportunitat de la seva vida per culminar l’assalt al poder. La malifeta de Macron pot acabar mereixent l’ampliació de la cèlebre frase de Karl Marx sobre la tragèdia esdevinguda farsa per incloure-hi la paròdia. Ha perdut ja gran part del suport dels petits empresaris i la burgesia mitjana, que es passen en massa al lepenisme.

Le Pen deixa les promeses econòmiques; haurà de radicalitzar el discurs maniqueu i divisori

La gran burgesia, les finances, els grans empresaris, les multinacionals, els contractistes públics i la indústria de l’armament li donen suport encara, no els agrada l’aïllacionisme lepenista i la seva aroma euroescèptica, però se n’allunyen amb rapidesa. L’esperança de Macron requereix que en un context de bloqueig pugui obtenir un nombre mínim de diputats al voltant dels quals agrupar els moderats dels dos bàndols. Amb aquesta base, recorrent a una legislació que no surti del Parlament i apuntalat per la Unió Europea, intentaria imposar la seva pròpia opció. Aposta amb poques possibilitats.

Fa dies que el lepenisme, per la seva banda, desplega els seus encants davant el poder econòmic, un clàssic de l’extrema dreta. Recreat per Éric Vuillard a L’ordre del dia, obra en què evoca la primera trobada el 1933 entre l’acabat d’estrenar canceller Adolf Hitler i els grans empresaris alemanys. “Vosaltres deixeu-me governar a la meva manera i amb el meu programa, que jo amb la meva mà dura us asseguro els beneficis”, podria ser-ne el resum.

Bardella explicava l’aparellament al Financial Times: “la política econòmica consisteix en un grapat de conviccions i molt pragmatisme per assegurar la confiança i estabilitat a la comunitat de negocis”. Primera lliçó del manual del populisme extrem.

El lepenisme és sensible a l’opinió dels poders econòmics i els mercats, però aquests no estan convençuts que siguin una aposta segura. Recels i interès s’entremesclen. Els missatges de llei i ordre són sempre ben rebuts en àmbits tan conservadors, però intueixen darrere dels discursos de Le Pen una perillosa crisi política –la guerra civil de què parla Macron– i s’alenteixen les adhesions. Ara, creuen que l’extrema dreta és molt més procliu a mantenir-se en l’ortodòxia econòmica que el bloc del Nou Front Popular. Per això dubten només entre Macron i Le Pen.

El RN té també clar que necessiten continuar sota el paraigua monetari del Banc Central Europeu (BCE), un salvavides quan venen mal dades i sense el qual els resultarà molt difícil provar d’acontentar el seu electorat sense desfermar una tempesta. Una cosa sobre la qual, per cert, podrien rebre consells dels catalans, que ja van experimentar una cosa semblant, en un context polític totalment diferent, esclar, amb el pànic bancari durant la crisi d’octubre del 2017.

França és un exemple com n’hi ha pocs d’economia fulminada per la globalització financera

Els líders del RN confessen a la llum del dia que el final de les seves propostes populistes ja és a tocar, per més que això no exclogui xocs puntuals amb el corpus econòmic dominant a Brussel·les. Si obtenen majoria absoluta i governen, Bardella i Le Pen defraudaran els votants. Per compensar enduriran i radicalitzaran les seves polítiques més maniquees i divisòries. Contra la immigració, l’ Estat del benestar i els drets civils i democràtics. La guia la tenen en la italiana Giorgia Meloni. Concilia amb la UE i a canvi aconsegueix que faci els ulls grossos a les seves polítiques domèstiques: guerra cultural, seguretat, immigració, control dels mitjans de comunicació, avortament, homosexualitat.

L’extensió de l’extrema dreta –primer Hongria, després Itàlia, ara potser França, ja veurem que passa a Alemanya– amenaça amb dibuixar una Europa amb una doble cara poc encoratjadora. La que en l’àmbit econòmic manté el dogma que frena el creixement, mentre que en el polític s’adapta a un retrocés nacional de la vida democràtica i de respecte als drets i els immigrants.