Passen els anys i Alice Cooper sempre és Alice Cooper, encara que tingui 76 anys i en faci gairebé seixanta que passeja per un escenari: està en forma i els seus espectacles són, com sembla que tot hagi de ser avui, una experiència, i encara que l’excusa oficial sigui la presentació d’un disc com Road, el seu és un concert de grans èxits.
Aquest divendres, al Poble Espanyol del festival Alma, el músic de Detroit no va deixar fora els habituals números teatrals de shock rock, el seu vodevil del terror que es podria definir com un humor catàrtic en el qual el protagonista es presenta a si mateix com el dolent del rock, perquè al món ja hi ha massa herois: que si la dona atacada per un succedani del Jason de Halloween, la nina maltractada, la camisa de força, la guillotina o el sermó, ja renascut, des del púlpit d’un polític en campanya. Però no hi va haver pitó.
No hi va faltar el florí, ni la camisa de força, ni la guillotina ni el míting electoral, però no hi va haver pitó
Va ser, sobretot, una gran lliçó de rock’n’roll amb una banda experimentadíssima que fa anys que l’acompanya, amb tres guitarres, Ryan Roxie, Tommy Henriksen i l’explosiva Nita Strauss, el baixista Chuck Garric i el bateria Glen Sobel.
Va començar encara de dia, trencant un teló gegant que reproduïa un diari en què es llegia “Alice Cooper: Prohibit a Espanya”, donant pas a una escenografia amb quatre portalades gòtiques amb pantalles de vídeo. Amb el barret de copa inconfusible, donava la benvinguda amb Welcome to the show, de l’últim disc, quan un dels actors li canviava el copalta per un bastó, però no dels de senyor gran, sinó dels que fan senyor de totes totes. Tot seguit va començar a bombardejar clàssics com No more Mr. nice guy, amb el falset característic de la tornada, per passar a I’m eighteen, instal·lat en els anys setanta amb Under my wheels, de tints rockers més clàssics. Va sonar Bed of nails, amb el solo de genolls de Strauss, i un altre gran èxit com Billion dollar babies, amb florí a la mà i amb les seves twin guitars. He’s back (the man behind the mask) (moment Jason), Be my love, Lost in America, una crítica social del seu país amb la bandera dels Estats Units penjada a l’esquena, o Hey Stoopid, amb solo de bateria.
Alice Cooper, amb la banda, al Poble Espanyol
Va continuar amb Welcome to my nightmare, Cold ethyl, en què el seu personatge maltracta una nina, Go to hell, o l’esperada Poison, el gran èxit del 1989, el tema més corejat de la nit. Amb Feed my Frankenstein va lluir els rajos de Tesla i un gegant de Cooper durant el solo virtuós de Strauss.
Ja s’havia fet de nit quan es projectava la imatge de Vincent Price abans d’una altra exhibició de Strauss a la qual es van afegir Henriksen i Roxie. Amb la camisa de força va cantar Ballad of Dwight Fry abans que la guillotina fes acte de presència a la versió abreujada d’I love the dead, cantada per Garric. És llavors que Cooper torna renascut, en campanya electoral, més viu que Biden, a Elected, fent campanya pel seu Wild Party de ficció, per encarar el final amb School’s out, amb l’homenatge als Pink Floyd.
Arriba l’estiu i l’escola s’ha acabat, sí, però encara queden mestres.
Alice Cooper, aquest divendres al Poble Espanyol
