Sensacional cicle de pel·lícules de Sidney Lumet a la Filmoteca. Lumet és un dels grans directors de la història, d’aquests que s’han de conformar que sempre es digui que és un dels grans directors de la història probablement perquè la història no l’ha reconegut prou. La setmana passada el cicle va projectar Network , que aquí es va estrenar amb l’afegit redundant “ un mundo implacable”. Quatre actors de bandera: William Holden, Faye Dunaway, Robert Duvall i Peter Finch, que interpreta un presentador de notícies que, després d’una revelació pseudoespiritual, embogeix i es transforma en un predicador apocalíptic que connecta amb la ràbia d’una època molt determinada de la història dels EUA.
La vaig veure quan es va estrenar, al cinema Alexandra. Tenia disset anys i més impaciència per entusiasmar-me que capacitat per assimilar-ne els matisos i la intenció devastadora dels diàlegs i dels conflictes que planteja. La pel·lícula és del 1976 i retrata, com una conseqüència de l’avenç d’un capitalisme sense escrúpols, les contradiccions entre la llibertat de les grans cadenes de televisió nord-americanes i una mínima ètica a l’hora de dissenyar-ne els continguts. Quan el predicador es transforma en una font aparentment inesgotable d’audiència, l’empresa que el volia acomiadar (el consell d’administració té problemes financers i està en tractes amb capital de l’Aràbia Saudita) i que manega els fils de la informació, l’entreteniment i l’opinió pública decideix saltar-se el filtre dels escrúpols.
Quatre actors de bandera per una pel·lícula visionària sobre el món de la televisió
Hi ha algunes trames particulars: l’amistat entre el veterà presentador-predicador (Finch) i el seu cap, insubornable, d’informatius (Holden) i la relació, que avui ens semblaria impròpia, entre aquest cap (Holden) i una ambiciosa, moderna i letal cap de programació (Dunaway). L’any 1976, la intenció crítica de Network semblava la caricatura visionària d’una possible realitat. Avui és el fòssil del que ha passat a les televisions privades generalistes i de la devastació deontològica que ha patit la indústria de la comunicació. Quan després d’haver iniciat una tòrrida relació, Holden i Dunaway discuteixen, abans de tornar amb la seva dona (repeteixo: són els estereotips del 1976), Holden li diu: “Ets l’encarnació de la televisió: indiferent al patiment, insensible a l’alegria”. Ah, i un espòiler en homenatge a quan eren legals: el presentador-predicador acaba sent una nosa per la cadena (no és res personal: no els permet complir les previsions voraces –la llei de l’Excel– de rendibilitat) i la cap de programació (Dunaway) proposa una solució categòrica: que un grup de radicals d’extrema esquerra (amb els quals està fent un altre programa) matin a trets de metralleta el predicador embogit. Amb el plató ple de públic, en rigorós directe i, per descomptat, en horari de màxima audiència.