Conversa de dilluns al matí amb un financer establert a Madrid. Li faig saber que el tam-tam ja anticipa amb nítida claredat un imminent acord entre el PP i el PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Resposta: “Error de Feijóo. No pots dir que això és Veneçuela, que la democràcia està en perill per culpa de Sánchez i després pactar com si res i normalitzar la seva acció de govern”. Quan pengem em passa pel cap una altra xerrada de fa tres setmanes amb un grup de joves conservadors al barri de Chamberí. Entre canya i canya, va creuar la nostra vorera un senyor que passejava el gosset convenientment vestit –el gos, no el senyor– amb un mocador al coll amb els colors de l’ensenya nacional.
Els nois el van reconèixer i l’hi van fer notar amb amabilitat. Era José Ignacio Echeverría, president de l’ Assemblea de Madrid al període 2011-2015. Un històric del PP madrileny amb una llarga carrera política que va acabar abruptament per un incident de trànsit en què superava la taxa d’alcohol permesa. La xerrameca es va animar. Echevarría va mostrar la seva satisfacció per haver topat amb un grup d’uns vint anys tradicionalistes vestits amb corbata fins i tot el cap de setmana. Però la seva satisfacció no estava del tot justificada. Els nois li van retreure la trajectòria tèbia del PP en democràcia, el seu acomplexament davant l’agenda progressista i la seva abdicació en qüestions clau per al conservadorisme. Vaja, que als seus ulls el PP és de conviccions massa volàtils i pragmàtiques; o sigui, inexistents. El resum: amb ells, el PP que hi no compti. I és a ells, i a altres com ells, a qui anaven adreçades les paraules del líder de Vox, Santiago Abascal, després de la consumació del pacte per renovar el CGPJ: “El PP i el PSOE són el mateix... La traïció s’ha consumat”.
L’acord no és per sort un miratge, però tampoc no és un canvi de vies
Exposo aquestes dues anècdotes per il·lustrar la dificultat real d’Alberto Núñez Feijóo per segellar acords amb el PSOE de Pedro Sánchez. Qualsevol gest que pugui interpretar-se com un armistici suposa un risc seriós per als populars. Primer, perquè qüestiona, debilita la credibilitat de la seva estratègia general d’assetjament sistemàtic sense miraments al Govern central. I segon, perquè a la seva dreta hi ha algú – Vox– bufant-li al clatell a la mínima oportunitat la paraula traïdor i derechita covard.
D’aquí ve l’obsessió popular per demostrar que l’acord per la renovació del CGPJ ha estat en realitat, més que no pas un pacte, una capitulació, una rendició del PSOE. I també per això, vint-i-quatre hores després, convenia recarregar al Congrés la metralleta de l’oratòria per deixar ben clar que res no ha canviat en el to de l’oposició. A mort! I no només al Congrés. També ahir, en la seva intervenció al XVII Fòrum Atlantic, Feijóo va comparar la situació d’ Espanya amb la de règims dictatorials d’ Iberoamèrica. Sánchez, dictador!
Feijóoahir alCongrés
Dificultats semblants per al president del Govern espanyol. Et recrees assenyalant que a Espanya ja són tres els partits d’ultradreta –el PP, Vox i S’ha Acabat la Festa–, per després fer un posat amb un d’aquests partits per presentar reformes de pes en l’àmbit de la justícia. Aixeques un mur, situes del costat dels antidemòcrates i feixistoides els populars, i després hi negocies. De manera que també als socialistes els convé fugir ràpid d’aquest marc per tornar a la narrativa del fang. No sigui que se’ns confongui el personal i el mur deixi de servir-nos com a cola d’impacte del succedani de Front Popular que tenim muntat al Congrés.
Que no es preocupin els amants del gore polític. Queda sang per a estona. L’acord no és, per sort, un miratge. Però no és tampoc un canvi de vies. Suposa, i això està molt bé, la demostració que el PSOE i el PP disposen, fins i tot estant en guerra, de prou marge per actuar amb sentit plenament democràtic i també d’Estat. Però fins allà i només fins allà. Perquè Sánchez només pot sobreviure, mentre el mur continuï dret. I el PP vol i necessita el vot del financer bel·licós i dels nois de Chamberí que hem fet servir a l’exemple. I si hi ha prou públic que demana sang (i n’hi ha!), els guionistes ens donaran sang. Més sang que no pas acords.