No m’he trobat mai pel carrer la humanitat, i encara menys l’ Estat, ni Espanya, ni tan sols els catalans. Quan cada setmana surto a passejar per la renovada avinguda Diagonal, des de Francesc Macià fins al passeig de Gràcia, saludo el José, el meu porter, potser la Rosario, la peixatera. Uns dies m’acosto a comprar cireres al Lluís, l’ amo de la millor fruiteria del mercat del Ninot, d’altres deixo que el John em prengui el pèl, en un saló proper al Turó Park.
Com que a Barcelona si no dones una xerrada te la donen –i jo fa temps que tinc poques coses a dir–, en general els dijous assisteixo a alguna conferència o la presentació d’algun llibre, però sempre d’algú concret, mai d’un fantasma, ni de la senyora Utopía, ni del senyor Progrés ni de la senyora Nació, uns subjectes que per molt que tots nomenin, ningú no ha vist. Fa pocs dies vaig gaudir de la bona companyia de Manuel Cruz i Victoria Camps, filòsofs de l’amor i la cura. I potser perquè aprecio el contrast, la setmana següent vaig escoltar David Madí i les seves al·legories bel·licistes, sempre extravagants. A la meva vida quotidiana hi ha molts homes assenyats i alguns bojos; hi ha molt esqueller idealista i també bastant pragmàtic. Però per més gent que conec, insisteixo, no hi ha cap rastre d’espectres ni abstraccions. Homes i dones amb noms i cognoms, els que vulgueu; pors i esperances, a discreció. Però tots ells concrets, singulars, irrepetibles.
Que tots els meus coneguts siguin persones de carn i ossos no els fa necessàriament individualistes, ni egocèntrics, ni narcisistes. Per bé que són temps hedonistes, i cada un portem com podem les hores preceptives de crossfit, el bòtox i els dejunis intermitents; per més que anem sadollats d’ansiolítics i viatges enlloc, no crec que per a cap dels meus amics el jo i el nosaltres siguin incompatibles. Ans al contrari, segurament és just quan amb el nostre comportament sembla que ho són, que afloren les tristeses i els desenganys. Així va advertir que passaria ja fa gairebé un segle Emmanuel Mounier, referent del personalisme francès i fundador d’ Esprit , una revista que, si la tornéssim a editar avui, pels desencants i les aspiracions semblaria treta de la redacció d’aquest diari.
El tarannà d’Illa, la cortesia de Rull o el manifest regeneracionista a ERC s’han de saludar amb alegria
Contemplo el desconcert i fins i tot el pessimisme d’amplis sectors de l’opinió pública i els comparteixo en part. Empatitzo amb la temptació de tants joves de votar partits extremistes de dreta o esquerrans o, potser pitjor, de passar-se a l’abstencionisme electoral, però no els puc donar suport. Perquè a cap llibre sagrat no hi ha escrit que els ciutadans hàgim de tornar a dipositar la nostra confiança en personatges messiànics i egoistes que, ocupats només en els seus somiejos particulars, a sobre tenen el valor de parlar en nom nostre.
Lee tambiénOfici
Les nostres institucions i representants pateixen un greu descrèdit, és cert, però justament perquè les encarnen persones concretes, en la nostra crítica i fins i tot la nostra decepció sempre hi haurà la llavor de l’esperança. Que aquesta germini depèn tan sols de la capacitat que tenim de distingir el bo del dolent; de reprovar per igual el ministre socialista que insulta que el portaveu del Partit Popular que contemporitza amb la mentida simplement per treure’n algun avantatge. Per això crec que és temps de denunciar els comportaments espuris i d’aplaudir els benintencionats, vinguin d’on vinguin. Per això, el tarannà positiu de Salvador Illa, la cortesia de Josep Rull, o el manifest regeneracionista a ERC, reclamant cares noves i aire fresc, s’han de saludar amb alegria. Perquè de pocavergonyes n’hi ha a tot arreu, però d’homes i dones honestos disposats a no permetre que se’ls identifiqui amb ells, també.
“Que nous vivions aujourd’hui des annés tournantes, il est, je pense, impossible de douter”, va escriure Daniel Rops, el desembre del 1932. És possible que, de nou, els homes i les dones d’avui visquem anys tortuosos. Però que ens toqui navegar en mars agitats no significa necessàriament que ens hàgim d’ofegar. Per aconseguir sortir airosos de la travessia, només cal saber cap on ens dirigim i ser capaços de fixar un rumb ferm cap aquesta destinació. Ah! I protegir el timó dels fanàtics que no fa tant que es van estavellar i que, pel que sembla, no es cansen de continuar naufragant. La humanitat no existeix. Existeixen persones que l’encarnen.
Lee tambiénVíctimes!
