Europa, com Amèrica?
TRANSATLÀNTIC
D’una banda, el Parlament Europeu ha confirmat una clara majoria de conservadors, liberals i socialistes, a qui tendeixen a unir-se els verds, per continuar encapçalant la construcció europea. De l’altra, als dos països grans, Alemanya i França, els partits al Govern han entrat en crisi. Paradoxalment, aquesta feblesa relativa de l’eix central potser podria facilitar l’autonomia del Parlament i la Comissió respecte de la política dels estats per emprendre noves iniciatives cap a “una unió cada cop més estreta”, com diu el tractat fundacional.
La construcció europea va començar fa uns setanta anys amb la creació de les comunitats del carbó i l’acer. Permeteu-me una comparació amb el procés de construcció dels Estats Units d’Amèrica, que ja he desenvolupat en altres llocs, en què també hi va haver una primera etapa de construcció durant uns setanta anys després de l’aprovació de la Constitució.
Els Estats Units van començar amb tretze repúbliques, es va expandir fins a trenta-quatre en les següents set dècades, però unes quantes van declarar la secessió, cosa que va generar una atroç guerra civil. Després de la derrota dels secessionistes i durant cinquanta anys més, la unió va fer enormes passos endavant. Es va ampliar fins a 48 estats (i després dos territorialment no contigus, Alaska i Hawaii, que sumen els cinquanta actuals).
Es pot esbossar una periodització semblant pel que fa a la UE. Les Comunitats Europees van començar amb sis estats, es van expandir fins a vint-i-vuit, un va declarar la secessió, mentre queden nou candidats a la cua. No hauria de fer falta una guerra civil europea per estabilitzar la Unió, però els membres i les fronteres exteriors corresponents estan pendents de delimitar.
Aquesta és la primera qüestió pendent: qui som. Turquia i Sèrbia semblen descartades, la integració d’alguns països petits als Balcans occidentals no hauria de ser gaire costosa. Però el gran repte és Ucraïna, que seria l’Estat membre més extens, el cinquè en població, el més pobre i el més corrupte. Segons els càlculs d’un col·lega, si s’apliqués la política agrària comuna (PAC) amb els criteris actuals, Ucraïna seria l’únic receptor de totes les ajudes. Fins fa poc, es considerava l’opció que Ucraïna i altres països exsoviètics fossin un coixí neutral respecte a Rússia, com ho van ser Àustria i Finlàndia durant la guerra freda, però l’actual guerra sense fi ha deixat el tema sense un plantejament viable .
La segona pregunta és fins a quant volem integrar-nos. Tenim dues influents propostes recents. Una és la d’Enrico Letta, que aquest quadrimestre passat va ser professor visitant a la Universitat de Georgetown, al Centre d’Estudis Europeus on estic afiliat, i hi va presentar el seu informe i vam poder comentar-ho i discutir-ho. L’altra és l’informe de Mario Draghi, del qual en coneixem per endavant el contingut bàsic a través de diversos avançaments i resums. L’informe Letta se centra en el reforçament del mercat únic de l’economia privada, incloent-hi la creació d’un mercat de capitals comú, mentre que l’informe Draghi analitza els béns i finances públics.
El paral·lelisme amb la història dels Estats Units és que el dòlar no va ser la moneda única fins després de la guerra civil, passats els primers setanta anys de la unió. Anàlogament, encara hi ha sis estats de la UE que no estan compromesos amb l’euro. A Europa hi ha una unió bancària incompleta, que ni tan sols inclou l’assegurança de garantia dels dipòsits.
En comptes d’una “harmonització” fiscal dels estats, la UE hauria d’augmentar els recursos fiscals propis
Després de les guerres d’independència als Estats Units, es van mutualitzar els deutes enormes dels estats, és a dir, crear es va crear un deute federal capaç d’absorbir els deutes estatals, com ha començat a fer recentment la Unió Europea. Però a mesura que el Govern federal dels Estats Units va augmentar els seus recursos, va deixar de donar suport econòmic als estats o ciutats en fallida, com ara hauria de fer la UE.
La despesa pública de la Unió Europea ha arribat gairebé al 2% del PIB europeu mitjançant els programes de recuperació i estímuls, però quan aquests caduquin el 2027 pot caure una altra vegada a l’1%. En comptes d’intentar una “harmonització” fiscal dels estats, la UE hauria d’augmentar els recursos fiscals propis, com ha començat a fer amb l’emissió de bons de la Unió, i deixar de controlar i interferir en les finances públiques dels estats, permetre que aquests s’autocontrolin i siguin responsables dels seus dèficits, deutes i fallides.
El tema més recent a l’agenda europea és la construcció d’una força militar pròpia. Als Estats Units l’exèrcit es va crear des del principi, en la guerra revolucionària d’independència contra la Gran Bretanya, mentre que, per contra, les fundacionals comunitats europees del carbó, l’acer i l’energia atòmica van ser instruments de desmilitarització després de la fratricida Segona Guerra Mundial. Actualment, vint-i-dos dels vint-i-set membres de la UE són membres de l’OTAN encapçalada per Estats Units. Cal esperar que els líders europeus no es proposin unificar les tropes del continent mitjançant un servei militar obligatori, de pèssim record tant a Europa com a Amèrica, i reconeguin que un exèrcit professional, format per voluntaris, sempre és més consistent i resistent.
En resum: en la mesura que valgui l’analogia, els propers anys la UE hauria de fixar els seus membres i fronteres, consolidar l’euro com a moneda única i crear mercats únics de capitals, energia i telecomunicacions, augmentar la despesa pública amb els seus propis impostos i deute, i avançar en la seguretat i la defensa comuna. Hi haurà temps, si es vol.