Aena, ja ho saben, el gran operador aeroportuari espanyol, va presentar el 13 de juny passat la campanya publicitària d’enguany: el cantant David Bisbal protagonitza un videoclip en el qual ens canta què passaria si de sobte desapareguessin els aeroports.
Bisbal interpreta Andaré, partint de la popularíssima cançó Volare per explicar-nos que “de repente el aeropuerto desapareció y me hizo andar en el suelo infinitoooo. Andaré oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh. Me va a costar la salud. Andando qué lejos estás tú”.
La lletra, ja d’entrada, és un prodigi d’imaginació extraordinària i segueix amb altres troballes igualment magnífiques: “Pudiendo ir volando, volando, por qué tengo que ir andando, andando. ¡Qué cruz!”.
Bisbal podria tenir, segons el lloc on es dirigís, la possibilitat, no prevista, d’agafar el tren i estalviar-se la despesa a la sola de les esportives, a més de menys contaminació per al planeta. Però, no.
Els missatges publicitaris han de ser directes, precisos i anar per feina, obviant qualsevol altra viabilitat que els resti força. Per això la lletra continua: “¿Dónde está el aeropuerto? No entiendo qué hacemos aquí. Yo no quiero una gira sin vuelos, es un sinvivir”. Cert, admirat Bisbal. Anant amb vaixell resultaria molt llarg arribar a San Juan de Puerto Rico i després a Buenos Aires, com està programat en la seva gira. Molt millor el transport aeri per a travessar l’Atlàntic. Ni tan sols si Bisbal es convertís en Usain Bolt, l’atleta més veloç del món, podria arribar al seu destí, ja que, de moment, només Crist va poder caminar sobre les aigües del mar de Galilea.
El dia de la tempesta a Palma, els passatgers van quedar deixats de la mà de les companyies aèries
En atenció a les circumstàncies que acabo d’enumerar, la cançó acaba, després de reiterar “andaré” dues vegades i sis els “oh, oh”, amb una asserció definitiva, clara i imbatible: “No llego. Menudo marrón. Qué tranquilo iría en avión”.
Si m’he fixat en la publicitat emprada per Aena per mostrar la importància dels aeroports que controla, ha estat, precisament, perquè juntament amb molts altres passatgers em va tocar viure el caos de l’aeroport de Palma, de resultes de la tempesta de l’11 de juny passat. Per descomptat que ni del xàfec ni de les goteres de l’aeroport ni tan sols dels retards i cancel·lacions es pot culpar Aena. Però sí, em sembla, de la manca d’informació i el desemparament amb què vam romandre tirats durant més de vuit, deu i dotze hores els passatgers de diversos vols, deixats també de la mà de les companyies aèries. En el meu cas, Vueling, el personal de terra només oferia, almenys per al vol 3913, referències contradictòries, amb canvis de porta equivocats. Alguns vam intentar posar una queixa a Vueling, a través de l’únic canal possible, el seu web. Però la pàgina de queixes no s’obria. Oh, casualitat! Encara que ja se sap que les queixes no serveixen de gaire, a l’hora del “menudo marrón” que ens va tocar viure, el dret a la rebequeria ens hauria relaxat una mica.
Em pregunto, precisament arran de la campanya publicitària d’Aena, que a la seva pàgina ens adverteix del paper fonamental que compleix per al bon funcionament dels aeroports, si existeix un protocol perquè, en casos com els de l’aeroport de Son Sant Joan, els milers de passatgers, ciutadans normals, no ens sentim absolutament desatesos, totalment mancats de la informació, que sembla que controla Aena. I si no tenen protocol, en cal un. Segur que és molt més barat i profitós per a la gent que la campanya publicitària.
Lee también
