Després d’escriure molts anys en aquest diari, el lector sap quin peu calço, és a dir, de qué pie cojeo; raó per la qual exposo el que penso sense enganyar ningú. I així ho faig ara, en tres punts, sobre la possible investidura de Salvador Illa.
1) Avui, atès el resultat de les eleccions recents, el millor candidat a president de la Generalitat és de bon tros Salvador Illa. Aquesta opció no es deu només al còmput electoral, sinó també a les qualitats personals d’Illa per a l’acció política, superiors, al meu parer, a les de qualsevol alternativa. I insisteixo en la importància que tenen les qualitats personals, perquè són determinants per exercir un lideratge com el que Catalunya necessita en aquest moment amb urgència. En qualsevol òrgan institucional de direcció, sigui d’un Estat, d’una empresa, d’una universitat, d’un col·legi professional o d’una altra entitat qualsevol, la figura del número u és essencial i decisiva per a la bona governança de l’entitat que encapçala. L’òrgan no supleix mai el líder, perquè en ell –en la seva persona– és on es concentren, si en té, l’autoritat moral i la capacitat de risc, que són la base de l’èxit.
La dreta extrema i l’extrema dreta haurien d’anunciar que votaran Illa sense pacte previ
2) En la negociació amb Esquerra per obtenir el seu suport, es planteja a Salvador Illa el que és potser, en la meva opinió, un dels dilemes més grans de la seva vida política: optar per un enllaç federal o confederal de Catalunya amb la resta d’Espanya. Si, cedint a les exigències d’Esquerra, Illa demana a l’Estat la cessió d’un règim fiscal “singular” en forma de concert per a Catalunya, que estigui exclòs del règim comú a semblança del basc i del navarrès, estarà apostant per un Estat confederal. En canvi, si exigeix a l’Estat amb tot rigor una millora del finançament català dins del règim comú, és a dir, sense ostentació de “singularitat” en forma de concert, quedarà clar que el seu horitzó és federal i que cal assolir-lo com a desenvolupament de l’actual Estat autonòmic. En aquest cas, es fixaria un límit a l’aportació al fons de solidaritat (establint un percentatge o mitjançant l’aplicació del principi d’ordinalitat) i finalment s’implantaria una agència tributària compartida. Poques vegades Illa tindrà al davant una decisió més greu, sobretot tenint en compte que serà ell qui dirà l’última paraula, ja que sembla que el president Sánchez està disposat a tot per preservar “la seva” legislatura, tal com acaba d’informar als catalans, al dir, en una entrevista concedida a La Vanguardia, que “el finançament singular per a Catalunya és factible i compatible amb el multilateral”, no sense abans fer massatges a Esquerra dient que, segons el seu parer, “sense el paper exercit per Esquerra no tindríem ni indults ni amnistia”.
3) Davant d’aquesta situació límit, quina és la posició que penso haurien d’adoptar la dreta extrema i l’extrema dreta? Em baso, per respondre, en dues idees: 1) Ara no es tracta d’escollir entre el bé i el mal, sinó el que més convingui a l’interès general, que és evitar la repetició d’eleccions. 2) Algú ha de trencar alguna vegada el frontisme de la política catalana, fracturada entre “els nostres” i “els altres”. Sobre aquesta base, la dreta extrema i l’extrema dreta haurien d’anunciar de manera immediata que es disposen a votar Salvador Illa sense pacte previ ni cap mena de contraprestació (els seus vots amb els del PSC sumen els 68 escons necessaris), facilitant així la seva investidura sense necessitat de pactar amb Esquerra. Què passaria? A Catalunya, el de dalt baixaria a baix, és a dir, se armaría la Dios es Cristo, i a Madrid, la coalició progressista entraria en agonia.
És possible aquest miracle? No. L’única cosa certa és que la concessió a Catalunya d’una “singularitat” fiscal en forma de concert seria el punt de no retorn per a la mutació confederal de l’Estat, i la seva dilució subsegüent com a espai de solidaritat. I després? Dependria de la reacció de la resta d’Espanya. Tot seria possible. Potser n’hi hauria i potser no. I, si n’hi hagués, la seva naturalesa i l’abast serien imprevisibles. Només ho sap Déu.
Lee también
