Van llogar la casa una parella “de la comarca”. Molt macos. Jovenets. Amb una criatura molt bufona. Començava a fer les primeres passes. Van demanar, i se’ls va concedir, tota mena d’adaptacions perquè el nenet i els seus joves pares es fessin seva aquella gran casa de poble petit (veïna de l’ajuntament) amb una insistència exasperant que, passat un trimestre, es va tornar en un rotund silenci. La parelleta va deixar de molestar la propietària, la meva mare. Pagaven puntualment i no demanaven més extres. Tot convidava a pensar que la llar dels meus avis cobrava pausadament el ritme dels vells temps. Que la família “d’aquí” havia retornat l’alegria i la vida a aquell munt de parets.
Però quan just feia un any d’aquest lloguer tranquil, desenes de patrulles van irrompre amb l’alarma i les sirenes al poble petit més acostumat a la migdiada que a la festa fins a convertir la vigília de Sant Joan en un infern. La policia va tallar la carretera nacional. I després d’entrar per força a la casa gran va reclamar a la propietària que (re)corregués amb urgència els 92,7 quilòmetres de distància que la separaven del seu poble natal. Per donar i rebre explicacions. Així vam descobrir que aquella parella tan maca, els de la criatureta tan bufona, havien convertit la llar dels meus avis en una plantació (industrial) de marihuana. Els salons, menjadors, rebosts, cuines i banys (tot està doblat o triplicat en aquella casa), dormitoris, terrasses, jardí i garatge on vam passar tants Nadals i Sant Joans en família (amb coca de pinyons, pa amb vi i sucre i, que jo recordi, res de petards) havien cedit tot el seu ahir als fums d’aquell parell de guillats.
Els llogaters tan macos van rebentar terres i sostres. Van arrasar parets mestres i el que els molestava per (robant aigua i llum del veí ajuntament) fer avançar la verda majestuositat d’aquella maria que (s’ha demostrat) no és tan inofensiva com ens van vendre als baby boomers . Aquella festa de Sant Joan (i les parets foradades i el desfalc de subministraments) no la van pagar els fumetes. Ni l’asseguradora. Ni l’ajuntament. Encara menys el Govern i les seves polítiques d’habitatge canviants. La festa encara la paga la meva mare.
Lee también
