Si és cert que l’extrema dreta creix de manera inquietant a Europa; si, a més, és un extremisme que rebutja drets humans i posa en perill les llibertats, i si el seu triomf electoral faria trontollar els principis de l’Estat de dret d’un país, jo diria que caldria començar a deixar els laments i iniciar un estudi rigorós
de per què es produeix aquest fenomen.
A Espanya, aquest estudi sembla gairebé impossible perquè es barreja amb manipulacions grandioses, com acoblar i fondre els dos grups més intransigents amb la dreta tradicional, tasca que dirigeix amb mestria el senyor president del Govern espanyol amb la finalitat d’obtenir algun rèdit electoral. Ho va dir en la sessió de control de fa una setmana: “Derrotarem les tres dretes”, com si Alvise fos igual que Feijóo. L’hi continuarem sentint amb aquella superficialitat que distingeix el debat polític espanyol i des de la seguretat que citar molt Alvise i Vox i identificar-los amb la negació de la democràcia és rendible per a qui es fa dir “govern progressista”.
Es vota contra una gestió que fa impossible comprar o llogar un habitatge
Aquest cronista poc pot aportar en un espai curt com aquest. Però una anàlisi tradicional diria que, si una força política ocupa un espai, és perquè algú el va deixar lliure. Pablo Iglesias va dir en alguna ocasió que “la por havia canviat de bàndol”. Ara se’l pot parafrasejar assenyalant que els que han canviat de bàndol han estat els indignats. Si el 15- M els liderava Podem, avui poden passar dues coses: o els indignats són uns altres, o han estat seduïts pels ultraconservadors. I hi afegim: si baixa el vot moderat, és pels fracassos dels moderats. Si es vota contra el poder, és perquè s’agreugen les desigualtats i augmenten els privilegis dels “de sempre”. Si es vota contra l’aspirant, és perquè no va encertar a crear il·lusions. I, en tot cas, es vota contra el discurs carregós que diu sempre el mateix. I es vota contra el resultat d’una gestió que fa impossible comprar o llogar un habitatge. I es vota contra les dificultats per arribar a final de mes o perquè s’omplen els menjadors de Càritas i els bancs d’aliments.
Què esperen els gestors públics? Potser que els aplaudeixin? En alguns llocs, castigar-los s’ha convertit en una necessitat nacional.
Lee también
