Extrapolar els resultats dels comicis europeus a unes eleccions generals és un exercici força inútil. No són un indicador fiable. El 1994, el PP va guanyar les europees per un marge de 10 punts sobre el PSOE i després va signar un empat a les legislatives del 1996. En canvi, els populars només van avantatjar en quatre punts els socialistes a les europees del 1999, però van obtenir un triomf aclaparador pocs mesos després. Ara bé, les eleccions europees permeten mesurar el nivell d’activació dels diferents electorats i anticipar possibles canvis de cicle. Això sí, cal contrastar comicis homologables; és a dir, cites electorals d’índole exclusivament europea: en el cas espanyol, les convocatòries del 2014 i del 9 de juny.
Fa una dècada, van anar a votar gairebé 16 milions d’espanyols (un 44% del cens). El 9- J, en canvi, hi van anar 17 milions i mig (entorn del 47%). La diferència de milió i mig de votants s’ha traduït, però, en dos saldos diferents. L’esquerra ha sumat només 200.000 electors al seu còmput de fa 10 anys, mentre que la dreta n’ha afegit més de dos milions i mig (dels quals un milió serien vots de substitució). Per això, el 2014 l’esquerra va avantatjar en gairebé 600.000 paperetes el bloc conservador. Tot i això, el 9- J va ser la dreta la que es va imposar per gairebé dos milions de sufragis de diferència.
Això significa que, tot i que Feijóo no va guanyar el plebiscit que havia plantejat contra Sánchez, el conjunt de la dreta va estar a punt de fer-ho, amb més del 49% dels vots emesos. I, en cas que es repetís en unes generals, aquest percentatge sí que proporcionaria una majoria àmplia al bloc conservador: 179 escons, amb la projecció directa del resultat; 177, si Sumar i Podem aconseguissin concórrer en una sola llista, i 185, si, com seria previsible en unes eleccions generals, es redueix la dispersió del vot de dretes.
El transvasament des d’una esquerra dividida podria emmascarar les pèrdues del socialisme pel seu flanc centrista
Les xifres imposen, tot i que també encoratgen una predictible comèdia d’embolic: amb 158 escons en el supòsit més favorable per al PP, Feijóo podria prescindir de Vox i aplegar 176 diputats amb Junts, el PNB i Coalició Canària. Sona a política ficció, però potser aquest miratge explica l’obsessiva demanda d’una repetició electoral tot just un any després de les últimes eleccions generals. El problema d’aquesta hipòtesi és que oblida algunes xifres decisives si es té en compte el resultat de les legislatives del 2023.
Per exemple, l’escenari de les europees deixa fora més de set milions d’electors que sí que van anar a les urnes el 23- J de l’any passat, i sembla una xifra capaç de revertir en unes futures generals la correlació que van donar el 9 de juny unes europees sempre adverses al Govern de torn. Ara bé, la dreta només necessita reactivar a una mica més de dos milions i mig d’aquests set milions d’abstencionistes. L’esquerra, en canvi, ha de mobilitzar més de quatre milions que no van votar el 9- J.
I, entre les possibles raons d’aquesta deserció del vot progressista, hi ha, en primer lloc, la ruptura entre Sumar i Podem. Si es torna a introduir el mirall de les generals, el balanç de pèrdues llança un pes relatiu al tàndem Sumar i Podemos molt més important. Dels quatre milions d’abstencionistes de signe progressista que no van votar el 9 de juny, gairebé el 40% venien de l’esquerra radical.
El 9-J la dreta s’ha deixat dos milions de vots de les generals en l’abstenció, però les esquerres, quatre
En resum, i veient el que va passar el 9- J, les expectatives de futur semblen afavorir la dreta (i condemnar el PSOE a cedir el poder). L’esquerra haurà de reactivar molts més votants que el bloc conservador per reequilibrar la balança. I aquí sorgeixen preguntes que potser ajudaran a entendre el que ha passat: per què es van quedar a casa més votants progressistes? Els interessa menys Europa que als votants conservadors? O potser va ser l’amnistia, que motiva tant la dreta, el que va desmotivar l’esquerra?
Finalment, hi ha una altra hipòtesi: el lliscament cap al PSOE de votants de l’esquerra alternativa farts de l’acarnissada lluita entre Sumar i Podem. Un desplaçament que, però, podria ocultar les pèrdues socialistes pel seu flanc dret, ara per ara cap a l’abstenció, però també cap a un eventual canvi de bàndol a mitjà termini.