No havien passat ni quaranta minuts de l’inici de l’última jornada del Sónar de Dia quan l’ Alba es va treure els anells, braçalets, bandolera i botes, i les va deixar a la seva amiga Beatriz. “Si no et tires de cap, no et despentinaràs”, li va advertir, abans que l’ Alba pugés les escales i es llancés a una piscina de pilotetes verdes. Després d’uns minuts, va emergir a la superfície amb una bola blanca a la mà, que va bescanviar per un ventall. “Ha estat molt fàcil”, va dir l’Alba. L’atracció del Sónar sembla dissenyada per a nens, tot i això, són els adults els qui fan fila per entrar.
Mentrestant, al village , la imatge esgarrifosa d’una criatura molt semblant a Michael Jackson es projecta a la pantalla durant la performance dels catalans Mainline Magic Orchestra. Al fons del predi, una ronda de nens de no pas més de deu anys s’ho passen bé al ritme de la música house i comparteixen les llaminadures amb què els han obsequiat a l’entrada de la Fira de Montjuïc.
Un conill bufa bombolles a una tortuga de closca fúcsia; a la pista, ballen en Wally i una fada blava
Després de tres dècades, el Sónar sap donar al seu públic el que vol. No hi ha límit d’edat per capbussar-se en les propostes del festival, que es reinventa i atreu nous seguidors, sense deixar de sorprendre els que venen des del primer dia.
“Les millors imatges del Sónar es veuen de dia”, expressa la Carme amb seguretat. Ella i la seva amiga Eugenia són part de l’elenc estable. “No direm la nostra edat, però ja podran fer comptes”. Segons elles, la filosofia de l’esdeveniment s’ha mantingut intacta. “No és només música; aquí hi ha molta gent que no va a altres festivals, però la cita del Sónar no se la perd”, explica l’Eugenia. “Sempre recordo el meu primer; Laurent Garnier tocava a la terrassa mentre sortia el sol. El van anomenar DJ Pernil i ningú no sabia que era Laurent Garnier”. Aquella edició no estava previst que el dj francès actués al festival barceloní i no es va afegir al cartell fins a l’últim moment. Quan ho va fer, va suggerir fer-ho sota el peculiar pseudònim i sorprendre el públic.
Com cada any, la Carme porta una llista al mòbil amb els horaris de tot el que vol veure. “Abans la portava plastificada, però ja em vaig actualitzar”. En canvi, en Xavi no sap mai què veurà. “M’agrada no mirar gaire el cartell. Això és com una relació, o descobreixes coses noves o ho deixes”. Fa 31 anys que en Xavi i el Sónar estan junts. En aquesta edició, l’acompanya la Sílvia, que s’acosta a l’esdeveniment per primera vegada. “Ser aquí en persona és diferent del que m’imaginava, al Sónar hi veus coses que no veus enlloc més”.
Per motius de feina, diners i “mil coses més”, la Noelia i l’Antonio no havien pogut anar mai al Sónar. “Aquest any ha quadrat i som aquí”, diu l’Antonio amb la gorra del festival al cap. “M’agrada tenir un record dels llocs on vaig”. Van venir d’hora i planegen quedar-se fins al final. “Es viu una cosa molt bonica aquí, com a públic no et sents observat o jutjat”.
Més entrada la tarda i abans de mudar-se la festa a la Fira de l’Hospitalet, una multitud es congrega al village i el paisatge es torna cada vegada més surrealista. Un conill bufa bombolles i una tortuga amb closca fúcsia de lluentons les atrapa. Enmig de la pista, hi ha en Wally, amb la samarreta de ratlles vermella i blanca i els pantalons blaus. L’únic que el distingeix del personatge dels llibres de Martin Handford és una ronyonera negra amb el logo del Sónar en blanc. L’acompanya una fada blava. Tots ballen com si s’acabés el món. Per a molts potser s’acaba el món i s’amagaran, durant un any, fins que arribi el pròxim Sónar.