Dimarts vinent, dia 18, està convocada una reunió de fiscals de sala, inclòs el fiscal general de l’ Estat i els quatre fiscals que van exercir la seva tasca en el judici del procés. No s’espera que sigui una reunió gens plàcida. Al contrari, potser serà tempestuosa. Álvaro García Ortiz, fiscal general, ahir va donar instruccions als fiscals del Suprem que van intervenir en aquell judici – Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno– perquè donin suport a l’aplicació de la llei d’ Amnistia, promulgada recentment al BOE. Així mateix, va manar que es retiri l’ordre de detenció contra l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont.
Aquestes instruccions de García Ortiz no han agradat gens als destinataris, que prèviament ja havien presentat informes discrepants respecte a la conveniència d’aplicar la llei d’ Amnistia als dirigents independentistes a
qui al seu dia es va atribuir un delicte de malversació. I que ahir van tornar
a la càrrega mostrant el seu rebuig
de les ja esmentades instruccions del fiscal general. Es podria dir, doncs, que les conseqüències del procés, que els últims anys han afectat tant la
política catalana, l’espanyola, la convivència social, l’economia o la judicatura, es manifesten ara amb una intensitat preocupant en l’àmbit dels fiscals. Les tempestes
descarreguen aquí o allà, però la borrasca es resisteix a desaparèixer.
La unitat de criteri i l’apartament de la brega política assenyalen el camí que cal seguir
En el moment crucial actual, sembla pertinent recordar alguns fets. Primer, que el fiscal general és nomenat i cessat pel Rei, a proposta del Govern espanyol, una vegada escoltat el Consell General del Poder Judicial. Aquest és el procediment que es va seguir en el cas de García Ortiz, com abans en el dels seus antecessors. Segon, que el fiscal general ha d’actuar amb imparcialitat i és independent, sense que pugui rebre instruccions ni ordres del Govern central ni de cap altre òrgan administratiu o judicial. I, tercer,
que és al fiscal general a qui correspon donar les ordres
i les instruccions convenients al servei, i que les seves
directrius són essencials per mantenir el principi d’unitat d’actuació.
No cal recordar que a Espanya, malauradament, sovint la política està judicialitzada i la justícia està polititzada. I que s’ha baixat tant per aquests pendents que els
dos estaments han vist molt erosionat el necessari prestigi institucional. Com era previsible, ahir vam tenir noves mostres d’aquesta col·lisió entre política i justícia (de fet, les tenim diàriament): la secretària general del Partit
Popular va demanar la dimissió
del fiscal general i va associar el que està passant al “súmmum del desvergonyiment”.
També convé recordar que la llei d’ Amnistia té el suport parlamentari. I que, encara que la seva elaboració
fos part de la negociació encaminada a l’última investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol, els seus efectes pacificadors sobre la política catalana són tangibles.
Dit això, és molt desitjable que la reunió de dimarts
vinent acabi en un clima de més harmonia que el que
vivim aquests dies. També ho és que la unitat de criteri
sigui una realitat, a més d’un objectiu, ja que una cosa és que el dret sigui interpretable i una altra que en un nivell tan alt de la judicatura susciti més discrepàncies que coincidències. I, igualment, és desitjable que tots els que exerceixen la funció fiscal, ja sigui com a alt representant del ministeri fiscal o en diferents tribunals, incloent-hi el Suprem, actuïn en tota circumstància amb plena independència i sense possibilitat de caure en cap tipus d’instrumentalització política.