Aquests dies el mar encara és tan fred que sembla nou. Les primeres nedades m’han dut a revisitar el llibre Salt, fat, acid, heat (Sal, greix, àcid, temperatura) de la cuinera Samin Nosrat. En concret, el primer capítol, dedicat a la sal. L’introdueix amb un record; res tenia més bon gust que els berenars d’infantesa a la platja, quan seies embolicada amb una tovallola a l’ombra del para-sol, morta d’una gana que només produeix l’aigua. Segons Nosrat, l’explicació per a la perfecció absoluta del gust d’aquelles queixalades és el mineral que et recobria les mans i se t’escrostonava al voltant dels llavis.
La sal o clorur de sodi és un dels nutrients essencials sense el qual les persones no podem sobreviure, però el cos humà no en pot emmagatzemar gaire i n’ha de consumir sovint per tal de poder desenvolupar processos biològics vitals. Per assegurar-ne la ingesta, en una d’aquestes elegants i delicades caramboles de l’existència, al nostre paladar, afegir sal als aliments millora i amplifica exponencialment el gust de les menges.
Recordeu el conte de la princesa i la sal? Hi havia un rei que tenia tres filles, i un dia els va demanar com de molt l’estimaven. La gran va dir: “Pare, t’estimo com el pa”. La mitjana hi va afegir: “Pare, t’estimo com el vi”. I la petita va exclamar: “Pare, t’estimo com la sal”. Al monarca aquesta última comparació li va semblar insultant i la va desterrar. Alerta d’espòiler: la història té un final feliç en què el rei s’adona de la importància de la sal en la gastronomia i es reconcilien.
I la filla petita va exclamar: “Pare, t’estimo com la sal”
Tota la sal ve del mar. La sal que queda enrere quan l’aigua de mar s’evapora és sal marina, i la sal que s’extreu de mines terrestres que eren antics llacs i mars, sal de roca. I si algú vol saber per què l’aigua de mar és salada, se li haurà d’explicar un altre conte: vet aquí que una vegada hi havia dos germans, un de ric i avar, i un de pobre i bonifaci. Una vella sàvia va donar al germà bo un molinet màgic que concedia desitjos, i aquest el va prestar al seu germà avar, que va demanar sal a l’estri sense haver escoltat com se’l feia parar. De tants quilos de clorur de sodi com l’artefacte va produir, el seu vaixell es va enfonsar, juntament amb el molinet, que encara és al fons del mar, molent sal.
Lee también
