La importància de ser europarlamentari
TRANSATLÀNTIC
Com d’importants o preeminents són els membres del Parlament Europeu que elegirem d’aquí uns dies? Depèn de la mida del país. A tots els països, un membre del Parlament Europeu (MPE) és més preeminent que un parlamentari nacional, però en un país petit ho és fins i tot més que un ministre. El mestre de politòlegs Rein Taagepera, que ha passat la major part de la vida a Califòrnia però és estonià de naixement, va tenir un dia una il·luminació. El professor era al campus de la Universitat de Tartu, que ell va contribuir a recrear després de la dissolució soviètica, amb un petit grup que incloïa, com a visitant distingit, un ministre del govern. De cop va arribar un MPE i tots es van dirigir immediatament cap a ell, que es va convertir en el més destacat de la reunió. Taagepera va començar a ponderar: és un europarlamentari més important que un ministre? Amb ell i un altre col·lega a Londres, Allan Sikk, hem fet els números.
Una manera una mica tosca però operativa de mesurar la prominència d’un càrrec polític és comptar quantes persones més ocupen càrrecs similars. Si, per exemple, un país petit de dos milions d’habitants té un cap del govern, 100 parlamentaris nacionals, 13 ministres i set europarlamentaris (no gaire diferent d’Estònia), el cap del govern es destaca com a un entre dos milions, un membre del Parlament és un entre 20.000, i un ministre és un entre 150.000, però un MPE és un entre molts més, uns 285.000. En canvi, en un país més gran, mentre que el nombre de ministres és similar, el d’MPE és més gran i, per tant, tenen menys protagonisme.
Una carrera política típica implica pujar en l’escala de preeminència. Diversos ex MPE van ser ascendits a ministres en diversos països grans, incloent-hi Itàlia, Polònia i Suècia. A Espanya aquest ha estat el trajecte de tres ministres actuals, un socialista i dos de Sumar.
En direcció contrària, molt pocs exministres de països grans s’han convertit en europarlamentaris. A Espanya ho van ser Enrique Barón, José María Gil-Robles i Josep Borrell, però van ser ràpidament promoguts a presidents del Parlament, un càrrec més destacat. Hi ha hagut, això sí, altres ministres que han estat retirats a Europa, incloent-hi dues candidates actuals que van ser reprovades pel Congrés, una popular i l’altra podemita.
Després de les eleccions, tant els europarlamentaris com els ministres po- den obtenir una promoció més gran si es converteixen en membres de la Comissió Europea (CE), l’equivalent a ministres europeus.
Fa uns anys, els mitjans de comunicació dels països grans tendien a malinterpretar un nomenament per a la CE com si fos “una patada cap amunt”, un premi de consolació per a polítics que s’havien convertit en un destorb per al seu propi partit en la política nacional. A l’episodi “Més val boig conegut” de la sèrie britànica Sí, ministre , el 1981, el ministre considera que el seu possible nomenament a la Comissió seria una degradació (encara que personalment lucrativa). Una de les poques pel·lícules ambientades a la seu de la Unió Europea, The commissioner (1998, basada en una novel·la del 1987), també va reflectir aquesta opinió. Quan el fictici cap del govern britànic nomena un ministre com a membre de la CE, aquest exclama: “A la merda aquestes tombes! Brussel·les és un taüt polític”.
Amb el reforçament gradual dels poders de la Comissió, la promoció ha quedat més clara. Un ministre pot acceptar un descens a europarlamentari si espera ascendir després a comissari europeu, com va ser el cas dels populars Marcelino Oreja, Loyola de Palacio i Miguel Arias Cañete. Anàlogament, la ministra socialista Teresa Ribera, actual candidata a MPE, ja ha expressat el seu interès a ascendir a la Comissió.
Un ministre pot acceptar un descens a europarlamentari si espera ascendir després a comissari europeu
La percepció de promoció és encara més forta als estats petits. A l’episodi del 2011 “A Brussel·les ningú et sent cridar” de la sèrie de televisió danesa Borgen, la cap del govern proposa un exministre per a comissari europeu. Al principi, el candidat reacciona repetint el vell clixé: “M’envien a Brussel·les per evitar que critiqui a casa”. Però la cap del govern el convenç que accepti dient-li que es tracta d’“un lloc extremadament poderós”, “amb la màxima influència possible”, “allà es pot marcar la diferència”. L’exministre accepta ser comissari europeu, però quan sent totes les responsabilitats que l’esperen, queda aclaparat, cau a terra i pateix una embòlia cerebral.
En països petits, fins i tot alguns caps de govern han esdevingut comissaris europeus, com a Estònia, Letònia i Finlàndia. Com va dir l’ex cap del govern de Luxemburg Jean-Claude Juncker, el 2015, la Comissió que ell presidia és “el millor amic dels estats membres petits i mitjans”.
Als països grans, els moviments van en la direcció oposada, de comissari a cap del govern, com va ser el cas de l’italià Mario Monti. Només la presidència de la Comissió sempre és un ascens per a un cap de govern, com ho va ser per a tres de Luxemburg, Gaston Thorn, Jacques Santer i Juncker; un de Portugal, José Manuel Durão Barroso; i un d’Itàlia, Romano Prodi.
En resum: un europarlamentari és més preeminent que un parlamentari nacional, menys preeminent que un ministre nacional en un país gran com Espanya, però més en un país petit, i sempre menys que un comissari europeu.
Alhora, un comissari és menys preeminent que un cap del govern en un país gran, però més en un país petit. A dalt de tot de l’escala, el president de la Comissió Europea està per damunt de tots els caps de govern.