Utilitza aquesta paraula José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors, entrevistat per Jordi Basté. Un càrrec ara mateix dels més complicats per a una cartera no especialment compromesa als governs espanyols precedents. Visitava Albares RAC1 la mateixa setmana que Pedro Sánchez anunciava el reconeixement de l’Estat de Palestina, el Govern israelià maltractava i gravava l’ambaixadora espanyola i els seus homòlegs de Noruega i Irlanda, partícips d’aquest reconeixement, i el president argentí, Javier Milei, utilitzava Sánchez com a sac de boxa particular.
“Jo no sobreactuo, jo actuo”, assegura el ministre Albares, polític de la vella escola, amb un llenguatge diplomàtic que li ve de carrera i obligat pel càrrec, però a qui se li entén tot. I afegeix: “No fem política a través de tuits i histrionisme”. Ai, aquí comença a patinar l’embragatge d’una intervenció mesurada i precisa. No perquè el titular d’Exteriors socialista pugui ser acusat de cap exabrupte, sinó perquè té algun company de taula al Consell de Ministres que no pot dir el mateix. El de Transports, Óscar Puente, és d’una altra escola i potser per això va ser triat: per no callar-se’n ni una. La seva febre declarativa, que ataca amb igual passió el PP, Vox, independentistes, els francesos de Ouigo o el mateix president Milei, a qui titllava de drogoaddicte, ho mostra sense embuts. És cert que s’ha excusat (a mitges) amb Milei dient que, si hagués sabut els efectes negatius de les seves paraules, no les hauria pronunciat. Però el mal està fet.
Hauria de regnar el decòrum al Congrés, als mítings, en qualsevol acte polític
El mateix decòrum que, encertadament, demana el ministre Albares al president argentí, imprescindible en el tracte diplomàtic, és el que s’hauria de tenir al Congrés dels Diputats, als mítings electorals, a les entrevistes i, en general, en tots aquells actes on els polítics, per mor de l’estratègia de tombar el contrari, convertit ja en enemic, es deixen caure pel pendent de l’astracanada, l’insult i la mentida.
L’histrionisme ja no és només marca de personatges atípics, carregats de denúncies i sospites, com ara Jesús Gil o Ruiz-Mateos. Tothom s’hi ha apuntat, oblidant el respecte al votant i l’obligació de predicar amb l’exemple. Fins i tot dient-te Felipe González.
Lee también
