L’últim cop que he plorat va ser el cap de setmana passat, veient Els ponts de Madison. Però, d’un temps ençà, observo que la gent s’abandona al plor. Si el president del Barça, Joan Laporta, va vessar llàgrimes (de cocodril?) tot anunciant la fugissera continuïtat de Xavi, el lacrimal de Kevin Costner es va activar aquesta setmana en rebre els aplaudiments de la grada del festival de Canes, en la presentació de la seva darrera pel·lícula, un western no gaire reeixit pel qual ha hipotecat, ai, les seves quatre cases. Impressionen, també, les imatges de la desconsolada cantant Céline Dion, banyada en llàgrimes, al tràiler del documental on narra la seva vida i la lluita contra la rara malaltia neurològica que pateix, la síndrome de la persona rígida.
És per això que em vaig llançar amb interès a la lectura de l’assaig La tradició de les llàgrimes, del francès Jean-Paul Iommi-Amunatégui, en la nounada editorial Tres Portals, on l’autor explora el paper del plor en la cultura occidental, basant-se en textos de Ramon Llull, Fray Luis de León, Giordano Bruno, Juan de la Cruz o Teresa d’ Àvila, entre d’altres.
Tot i que no en siguin conscients, els concursants de reality shows que tant les utilitzen, si llegissin aquests autors, veurien que la seva experiència dista de ser banal, perquè les llàgrimes, com la sang, ens traslladen al límit, a un espai intermedi entre allò humà i allò diví, ens desborden i obren el portal d’allò a què estem predestinats: l’abisme, una embriaguesa emocional –positiva o negativa– fora de tota raó imaginable. Ens permeten expressar una cosa que queda més enllà de les restriccions del llenguatge. El “do de les llàgrimes”, en expressió de Francesc d’Assís i altres místics, que s’oposarien al feminisme capitalista de Shakira, que prefereix facturar abans que plorar.
Després de disseccionar diversos tipus de llàgrimes en la tradició –les del cavaller, les del poeta i les del sant–, Iommi-Amunatégui arriba a una conclusió: allò propi de l’ésser humà són dues coses, la paraula i les llàgrimes. Així que deixeu-les córrer per les galtes.
Lee también
