El periodista Manuel Ibáñez Escofet va titular la seva autobiografia amb una frase rotunda: La memòria és un gran cementiri. Amb el temps, molts records s’esborren, d’altres es difuminen i uns tercers són modificats. Segurament, necessitem que els records no ens persegueixin, no ens interpel·lin massa i no acabin per turmentar-nos. Les memòries d’Ibáñez són interessants pel temps que li va tocar viure, per com va defensar l’ofici i per com va entendre el país. Però va ser més generós del que s’esperava amb aquells que li van complicar l’existència, que li van fer la traveta o li van ser deslleials. Per això la comparació de la memòria personal i col·lectiva amb un gran cementiri és una manera de fer la pau amb si mateix i d’intentar acceptar les infidelitats alienes. Pot ser que amb el pas del temps moltes accions que ens van doldre perdin importància. Stefan Zweig deia que gran part de les coses que passen són indiferents i trivials, per més que puntualment ens angoixin.
D'esquerra a dreta, García-Page, Felipe González, Lambán, l'expresident d'Astúries, Javier Fernández, i Guerra, a la presentació del llibre
Tot això es va posar en evidència a la presentació de les memòries polítiques del socialista Javier Lambán, que ha estat president d’ Aragó. L’obra es titula Una emoción política i en l’acte va estar acompanyat per Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Corcuera, Nicolás Redondo o Emiliano García-Page, l’únic amb càrrec. Les intervencions, com és fàcil de suposar, van ser poc favorables a Pedro Sánchez i a les seves polítiques.
Lambán proclama que “un socialista no ve al món a entendre’s amb un nacionalista”
Però hi ha una frase de Lambán, amb la qual ha titulat la seva crònica el diari Abc , que m’ha sorprès: “Un socialista no ve al món per entendre’s amb un nacionalista”. Més enllà que cap estudi científic no estableix que un pugui néixer socialista, la història, que és això que Goethe anomenava el “misteriós taller de Déu”, ens remet als pactes per a la governabilitat del PSOE amb els nacionalistes (catalans i bascos) quan ha necessitat els seus vots, ja fos Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero.
En democràcia cal entendre’s amb els altres, encara que pensin diferent o aspirin als seus propis somnis. Certament, la memòria és un gran cementiri, però cal ser cauts amb segons quines afirmacions, perquè sempre hi ha qui encara no ha enterrat els records.
Lee también
