La mort del president iranià Ebrahim Raisi afegeix encara més incertesa al futur d’un país clau per a l’equilibri de l’ Orient Mitjà, una regió en situació explosiva després de la matança de Hamàs del 7 d’octubre. L’ Iran ha estat en tot aquest període el veritable adversari d’Israel. Primer a través del que es coneixia com a “guerra a l’ombra”, amb les seves milícies filials. Des del 13 d’abril, de manera directa, amb un atac amb míssils sobre territori israelià prèviament anunciat per minimitzar-ne els efectes.
Les autoritats iranianes no volen parlar d’intencionalitat sobre la mort de
. Són conscients de la fragilitat del règim en el període de transició que s’obre. Però si calgués buscar un beneficiari de la seva mort, aquest seria Israel. L’helicòpter en què es va estavellar Raisi tornava de la frontera amb l’ Azerbaidjan, país aliat d’Israel, i al seu territori
el Mossad és molt actiu. Tampoc la minoria àzeri, majoritària a la zona, no és entusiasta del règim.
L’accident afecta un règim sense legitimitat amb una extensa agenda internacional
És versemblant que Israel hagi tingut res a veure en la mort de Raisi? No ho hauria de ser. El contingut atac amb míssils de l’ Iran sobre Israel va ser un senyal que l’ Iran no està interessat a escalar el conflicte a la regió. Tot i això, Israel no
és avui una única veu. Hi ha sectors del Govern de Benjamin Netanyahu, cada vegada més dividit, oposats a qualsevol negociació i instal·lats en la lògica del “com pitjor, millor”. L’atemptat del 20 de gener sobre Damasc on van morir diversos generals dels Guardians de la Revolució iranians va ser un error de càlcul, quan no una provocació.
La mort de Raisi és inoportuna per a un país que s’ha convertit en una potència regional amb aliats importants i una extensa agenda internacional. Els actius de l’ Iran són dos: el petroli i la seva tecnologia militar, capaç de fabricar drons d’última generació que subministra a Rússia i que han demostrat la seva efectivitat al front ucraïnès. Fa cinc anys, l’ Iran era
un país aïllat, però la guerra d’ Ucraïna ho ha canviat tot.
La seva proximitat amb Rússia primer, i amb la Xina més tard, l’han tret de
l’aïllament i l’han convertit en un país
indispensable per a la recomposició
del panorama polític global. Si calgués triar un nou eix en oposició a Occident,
el formarien Rússia, la Xina i l’ Iran, i comptarien amb la no menyspreable ajuda militar de Corea del Nord.
La mort de Raisi és inoportuna i per
això Nassim Taleb, l’assagista que va
teoritzar l’existència dels cignes negres, aquests esdeveniments imprevisibles que en la seva accidentalitat reordenen de manera convulsa tot el que tenen al voltant, ha explicat aquesta matinada a la xarxa X que la mort del dirigent Raisi li recorda l’atemptat de Francesc Ferran d’ Àustria, hereu de l’imperi Austrohongarès el 1914, a mans del nacionalista serbi Gavrilo Princip. Una mort que va acabar de manera precipitada en la Primera Guerra Mundial. Confiem que la comparació no passi d’això. D’un tuit.
