Fa cinc anys, el politòleg
Giulano da Empoli va publicar el llibre Los ingenieros del caos (Ed. Oberon), que analitza els populismes del Brexit, de Donald Trump, Matteo Salvini o Víktor Orbán. La tesis del llibre: sota l’estridència carismàtica d’aquestes figures hi batega una estratègia que, a través de les xarxes socials, prostitueix les regles del joc. Da Empoli no va arribar a temps d’incloure Javier Milei en aquesta selecció de bocamolls entusiastes de la discòrdia.
De tots els enginyers del caos,
Milei és el més creatiu. No es limita
a seguir els principis de l’estratègia sinó que hi aporta capacitat d’improvisar i una eloqüència diabòlica pels seus
detractors i alliberadora pels seus adeptes. L’escriptora Pola Oloixarac,
que l’ha estudiat amb un rigor feliçment subjectiu i resignadament compatriòtic , afirma que Milei no actua com el líder d’una ideologia sinó d’un culte basat
en la hipnosi dels fanàtics que el
segueixen. El conflicte diplomàtic
provocat per una incontinència esperonada per la del ministre Oscar Puente segueix una lògica més paranormal
que terrenal. És una caricatura de
conflicte que Milei estimula amb un talent prodigiós per, com va dir ahir
Carlos Alsina (Onda Cero) “xipollejar”.
A Catalunya gairebé no recordem que fa només una setmana hi va haver eleccions
Alsina també va entrevistar el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, que es va guanyar el títol d’Empleat del Dia parlant de l’Argentina, Israel i Palestina i de la mort del president de l’Iran. A diferència del ministre Puente, que atrau el sensacionalisme de l’actualitat amb la promesa d’una expressivitat de concursant de Gran Hermano , Albares transmet un sentit racional de la prudència. Albares va tornar a exigir una rectificació pública de Milei (i de Vox i del PP, que han assumit una dimensió depredadora del xipolleig) i va voler tranquil·litzar els argentins que viuen a Espanya i els espanyols que viuen a l’Argentina. Carlos Herrera (Cope), en canvi, va subratllar la condició de pentecosta d’una jornada en què, potser per afegir una dosi d’intriga negacionista al calendari, l’Esperit Sant es va estimar més no fer acte de presència.
A Catalunya, mentrestant, gairebé no recordem que fa només una setmana hi va haver eleccions. D’ençà d’aleshores, han dimitit el president, Pere Aragonès (que no hauria de passar a la història només per haver dimitit honrosament), i ERC ha anunciat l’inici d’un procés d’orgànica i diferida autodestrucció. L’enrenou ha permès que, hàbilment, la candidatura de Jéssica Albiach tampoc demani perdó per, després de sabotejar els pressupostos amb demandes histriònicament frívoles, reclamar el govern d’esquerres que ara tornar a situar-la com a aspirant a reafirmar-se no pas com a enginyera del caos sinó de la incompetència. Que els que sempre hem votat partits d’esquerres mantinguem una fidelitat paranormal per la causa ens situa cada vegada més en la mateixa categoria d’abduïts per la hipnosi.