El mestre Juliana va recordar fa dies un fet insòlit: els partits Popular, Nacionalista Basc, Junts i Vox van votar junts contra una proposició de llei de Sumar. Aquella proposició era certament progressista, potser revolucionària, però potser massa progressista i revolucionària a Espanya, perquè això no és Alemanya: pretenia l’entrada dels sindicats als consells d’administració d’empreses, com el de Volkswagen i, valga’m Déu, haurà d’esperar. Ha d’esperar pel funcionament dels partits: dos d’ells donen suport al govern progressista del qual Sumar forma part; fins i tot estan conjurats per impedir l’accés al poder del PP i condemnar Vox a les tenebres. Però s’uneixen de manera natural, i sense que calgui un acord previ, per tombar una proposta d’esquerra contundent.
Per què? No fa falta explicar-ho, però ho va dir Cánovas: “No hi ha més aliances que les que els interessos tracen”. Ficar un sindicat en un consell a opinar sobre l’orientació empresarial o a decidir sobre els salaris és, ara per ara, una heretgia per a la dreta. Serveixi com a exemple de resistència la tempesta que va provocar el ministre Pablo Bustinduy en demanar que les empreses espanyoles a Israel no contribueixin al “genocidi”. És com si li diguessin el que dirien dels sindicats: “Treu les teves mans brutes dels nostres interessos empresarials”.
Partits incompatibles tradicionalment troben raons que la raó entén molt bé
La contradicció que revela l’esmentat vot dels quatre partits i la seva actuació en la política diària és altament suggestiva. Serveix per mantenir tota una tesi sobre la pèrdua d’influència de les ideologies. Veure que el PNB vota amb Vox és una cosa inconcebible. I veure Junts amb el PP voreja l’extravagància. Doncs no ens sorprenguem tant. El que passa és que partits tradicionalment incompatibles troben raons que la raó entén molt bé. Les grans ideologies de la història s’han mogut per creences i fanatismes, però no van faltar mai, a més, els interessos econòmics. Yolanda Díaz no troba problemes per governar amb els sindicats, però sí dificultats enormes per legislar amb la patronal. Potser passa una cosa tan simple com cruel: progres i carques troben aliats o detractors segons com sona la caixa enregistradora. El que ignoro és com s’aplica això a la Catalunya d’avui.
Lee también
