Tot va començar fa tres anys. Amb una decisió de Miquel Iceta que mostra la seva grandesa política. Feia un pas enrere amb una resolució que es va sintetitzar en una frase: Catalunya necessita un president, i no un candidat. Naixia l’“efecte Illa”. I el resultat va ser que el PSC va tornar a guanyar unes eleccions a Catalunya 13 anys després: va pujar 16 diputats i per primera vegada va vèncer en vots i va empatar en escons en unes catalanes. Ho explica Toni Bolaño al seu llibre Moncloa .
I el 2024? Salvador Illa ha guanyat amb rotunditat les eleccions catalanes. Posem en perspectiva aquesta victòria. El 1999, Pasqual Maragall ja va liderar en vots, però no en escons. Maragall va obtenir només 5.000 vots més que Jordi Pujol , però quatre escons menys. Aquesta vegada, Illa ha obtingut gairebé 200.000 vots i nou escons més que Carles Puigdemont , a qui, per cert, Pujol va donar suport al final de la campanya explicant en un vídeo que tornava “Convergència”. Un dels diversos errors comesos. El 2003, Maragall va guanyar, fins i tot perdent. Va retrocedir deu escons i, tot i això, va poder formar el tripartit. Maragall va vèncer Artur Mas per només 7.000 vots, encara que Mas li tragués quatre escons més. Mas, aquesta vegada, també ha donat suport a Puigdemont. Genealogia. Victòria absoluta d’ Illa en vots i escons. I per primera vegada a la història es trenca la majoria nacionalista, ara independentista, des dels anys 80. Aquest és l’impacte d’ Illa en aquestes eleccions. Les victòries tenen molts pares, i el pare Illa, aquesta vegada, n’és el principal. La participació ha estat semblant als comicis preprocés.
La llei d’Amnistia té el suport del 80% del Parlament, la majoria que dona suport a Sánchez
Un nou cotxe, el “Ferrari blanc”, perquè aquesta vegada el PSC anava de blanc per projectar la màxima transversalitat. I no ser només l’esquerra, sinó tot el que no fos dreta o ultradreta en una Catalunya que, com tot Europa, es desplaça a la dreta. Per a l’equip que ha participat en la campanya ha estat “com l’últim ball”. Per situar-nos, ja no tant en la traducció a escons, que és el que interessa per formar govern, sinó en el suport popular. Si hi afegim els vots de Junts i ERC, veiem que només tenen uns 150.000 vots més que el PSC en solitari. De la mateixa manera, l’agregació dels vots del PP i Vox supera àmpliament en vots i escons ERC. Això ens dona una mesura del pes de cadascun dels espais electorals. Però per cada vot a ERC hi ha hagut un vot al PP o Vox. Aquesta és l’equació. I recordin que va ser Pere Aragonès qui va avançar les catalanes –nou mesos abans– a l’avantsala d’unes europees. Aquests són els fonaments sobre els quals s’ha de construir Catalunya en aquest nou escenari. Múltiples aliances, gran diversitat, desbordant de pluralitat.
La victòria del PSC certifica que som a l’escenari del postprocés. Illa va plantejar obrir una nova etapa per liderar la tercera gran transformació de Catalunya basada en dos verbs: unir i servir . I ha vençut clarament. Fixin-se en els suports que té la llei d’ Amnistia en la seva traducció en escons al Parlament de Catalunya. Més del 80% a Catalunya, que també formen part de la majoria plurinacional, perifèrica i transversal que dona suport a Pedro Sánchez.
Salvador Illacelebra la victòria amb els militants socialistes
Guanya la política del 80%. I perd la del 50%, la suma dels vots i escons de les formacions independentistes que donen suport al referèndum d’autodeterminació. Ja som al postprocés, en l’escenari del 80% per construir un encaix de Catalunya en un Estat plurinacional del sud de la UE. La suma de Junts, ERC, la CUP i AC no arriba, per tant, al 50%, ni als 68 diputats. Encara que Junts, ERC i la CUP hagin dit que no a AC. Va parlar el 80%, per això no hi haurà bloqueig. Com vam avançar fa quatre mesos, AC va obtenir representació. Ripoll, sent Marca Hispànica, queda lluny de l’M-30. Molt probablement per a un votant de Ripoll el que passa a Perpinyà li és més pròxim que el que li digui Isabel Díaz Ayuso. El llenguatge, les maneres. Ripoll és més a prop de França que de Little Caracas. Aquest OPNI ( objecte polític no identificat) ha entrat amb força al Parlament, però ja ha condicionat Vox i el PP, ficant-se de ple al bassal de la islamofòbia i la immigració. Han estat unes eleccions d’art i assaig. El “primer ball” va ser el de Miquel. Però “l’últim ball” ha estat el de Salvador. No hi ha res més poderós que l’afecte. Així és com va guanyar Salvador Illa.