Sovint em pregunto, en abstracte, per les qualitats que un polític del segle XXI ha d’atresorar, encara que no hi ha dubte que és més fàcil fer una llista de tot allò que hauria de desterrar del seu caràcter, així com d’allò que necessita un manteniment continuat. El filtre, per exemple. Que important que és que estigui net i contingui eficaçment l’arrogància, la fúria i fins i tot la frustració. Que temperi la mordacitat i transformi l’ànsia d’exabrupte en silenci eloqüent.
Miguel Ángel Rodriguez és cap de Gabinet d’Isabel Díaz Ayuso
No n’hi ha prou que el polític sigui intel·ligent, capaç, honest i madur psicològicament. Pot mostrar-se humà però no flaquejar mai; tenir determinació sense arribar a autoritari; ser reflexiu fugint sempre de la intensitat. I per descomptat, ha de controlar hàbilment els temps. Però, com poden administrar-se aquestes agendes de road manager que porten el polític d’una banda a l’altra traient-lo de les sales de comandament en cotxes amb vidres fumats?
No n’hi ha prou que el polític sigui intel·ligent, capaç i honest
Fa poc vaig veure a Cuatro l’entrevista de Jon Sistiaga a Miguel Ángel Rodríguez, un dels grans spin doctors del regne de Madrid. D’entre els seus pensaments en va aflorar un que em va ajudar a definir els que representen avui la sobirania popular. Preguntat pel western que enfronta la classe política, MAR va respondre que tot obeeix al baix nivell cultural dels que només fan missatges de Twitter. “El polític és la persona que sap de moltes coses, molt poquet, com un basar... cal saber una mica de tot”, va dir.
Em van venir a la imaginació olfactiva les aromes especiades de mercats exòtics, atapeïts de catifes i bosses de mà fake amb el murmuri extenuant del regateig. També vaig visualitzar els colors furibunds i tamborets de plàstic dels basars xinesos, o pakis, aquests no-llocs inserits a les cantonades ombrívoles de les ciutats on ni la bellesa ni la cultura no han estat convocades. Precaris i barats. Basars? Si almenys hagués dit boutiques...
Lee también
