Les manifestacions formen part de la vida cívica i democràtica. El carrer pot ser l’últim reducte per pressionar els governs perquè canviïn les polítiques quan perjudiquen els interessos o els ideals dels ciutadans. Però la política es fa a les institucions i no a les manifestacions, com advertia el general De Gaulle en els agitats dies del maig del 1968 que van fer tremolar els pilars de la V República.
El Partit Popular ha decidit convocar una gran mobilització el dia 26 de maig als carrers de Madrid en contra de la llei d’amnistia i contra “la sospita de corrupció” que s’atribueix al Govern de Pedro Sánchez.
El partit de Núñez Feijóo està en el seu dret d’obrir la campanya de les eleccions europees amb un “acte cívic i transversal” amb una manifestació que pretén ser una demostració de força davant un Pedro Sánchez que va desconcertar tothom amb les cinc jornades de reflexió en solitari sobre si continuava o no. Ara sabem que aquella decisió l’hauria pogut prendre sense recloure’s secretament.
He vist manifestacions a moltes ciutats i països. Recordo les que els sindicats li van muntar a Margaret Thatcher tot just guanyar les eleccions del 1979. Les vaig seguir en directe a Buenos Aires quan la gran majoria d’argentins estaven a favor de la invasió de les Malvines per la dictadura presidida per Leopoldo Galtieri, que des del balcó de la Casa Rosada arengava les masses perquè derrotessin la flota que salpava de les costes angleses. El final va ser traumàtic per als argentins que van ser derrotats en aquelles llunyanes illes en una setmana. Va caure la dictadura i Thatcher va ser reelegida.
Les més nombroses i generalitzades que recordo es van registrar a París, Roma, Bonn, Amsterdam i Londres la tardor del 1983 en ocasió de la instal·lació de míssils de creuer a l’Europa occidental per contrarestar el rearmament nuclear soviètic als països del llavors Pacte de Varsòvia. Vaig poder seguir aquelles concentracions de centenars de milers d’europeus per protestar contra una iniciativa proposada pel socialdemòcrata Helmut Schmidt a Londres el 1979 i acceptada posteriorment per pràcticament tots els països occidentals. La pressió als carrers europeus va ser formidable en plena guerra freda. Però els governs van continuar endavant amb el seu pla i tots els partits favorables al que es va conèixer com la doble resolució van revalidar els resultats en les següents eleccions nacionals.
Els últims anys hem contemplat moltes manifestacions multitudinàries a favor de la independència de Catalunya que finalment han desembocat en unes eleccions que se celebraran diumenge vinent. Pel camí hi ha hagut molt patiment, frustracions, judicis, presó, exilis... juntament amb nombroses manifestacions independentistes, reivindicatives i festives.
Els carrers poden vehicular els sentiments legítims d’amplis col·lectius humans. Però la política en democràcia es dilucida en les institucions que representen la voluntat general que surt de les urnes periòdicament.
El PP és molt ràpid a convocar mobilitzacions per desgastar i fer fora el Govern de Pedro Sánchez
El PP és ràpid a convocar mobilitzacions al carrer i pressionar el Govern central per desgastar-lo i perquè se’n vagi. Sorprenen aquestes presses quan des de fa un any el PSOE va perdre sis de les vuit comunitats autònomes on governava i van passar a mans de la dreta la Comunitat Valenciana, Aragó, Extremadura, Balears, La Rioja i les Canàries. A Andalusia governa per majoria absoluta i a Galícia, també. A Madrid hi ha Díaz Ayuso. El PP té molt poder real arreu d’Espanya.
Les eleccions del 23 de juliol del 2023, convocades per Sánchez en un dels seus cops d’efecte inesperats al comprovar l’hecatombe de les municipals i autonòmiques del mes de maig, les va guanyar el PP encara que no prou per ocupar la Moncloa al no disposar de la majoria d’escons per la investidura de Núñez Feijóo. La dreta governa en la gran majoria de capitals espanyoles.
Deia el primer ministre Harold Macmillan que l’essència de la política és el timing, el calendari que marca els terminis per fer les coses al seu temps, quan toca, ni abans ni després. Els conservadors britànics estan destrossats políticament, però els laboristes esperen la seva hora per recuperar el poder després de 14 anys a l’oposició.
Als carrers, la gent s’esplaia a favor o en contra del que vulguin, però és en les institucions on es fa la política i se serveixen els interessos i les necessitats dels ciutadans. Amb arguments, més que amb banderes o pancartes.
Lee también
