L’objectiu d’una transformació digital de la societat s’ha instal·lat com una evidència compartida. Una de les principals línies estratègiques de la Unió Europea així ho pretén, proliferen els ministeris que adopten aquest nom, les empreses i les universitats tenen qui se’n fa càrrec i fins i tot a les nostres famílies els fills ens assessoren en el nou i de vegades hostil entorn digital. Cal preguntar-se si aquesta profusió d’objectius, denominacions i càrrecs ve precedida i acompanyada de la corresponent reflexió sobre què significa una transformació d’aquestes dimensions i si hem entès bé la relació que hi ha entre la tecnologia i la societat.
Quan es vol dur a terme una transformació, el primer que cal saber és en què consisteix, què la diferencia d’altres coses que es limiten a injectar diners en un sector, es focalitzen en un projecte estrella i no realitzen les modificacions de fons que es pretenien. La transformació digital exigeix reflexionar sobre quins són els problemes, quines estructures s’han de transformar digitalment i de quina manera s’ha d’implicar les persones, els actors i les institucions corresponents. No oblidem que el veritable subjecte de la transformació digital és la societat; el que cal transformar digitalment és la societat, no l’ Estat.
Una transformació digital no és la transposició d’un producte analògic en un de digital. Si és una transformació, és perquè canvia el producte i el procés, que ja no és el mateix fet d’una altra manera sinó una cosa diferent i nova, sigui un acte administratiu, una comunicació, la docència i l’aprenentatge, l’atenció, el consum cultural, la privacitat o els negocis.
A diferència d’una planificació, la transformació és un procés amb resultat obert. Com s’apropiarà finalment la societat de les accions de govern encaminades a aquesta finalitat és una cosa en part imprevisible. Les transformacions socials posades en marxa per la hiperconnectivitat digital no estan predeterminades per aquestes tecnologies sinó que emergeixen de les maneres com les esmentades tecnologies i les pràctiques que es desenvolupen al seu entorn són enteses culturalment, organitzades socialment i regulades legalment.
No té sentit guanyar velocitat a costa de suprimir els moments de reflexió, debat i inclusió
En el context de la transformació digital la gent i els ordinadors estan entrant en una intrigant simbiosi. No és només que els algoritmes actuïn sobre nosaltres, sinó que nosaltres també actuem sobre els algoritmes. Des d’aquesta perspectiva, el més important no són només els efectes dels algoritmes sobre els actors socials, sinó les interrelacions entre els algoritmes i els actes socials d’adaptació.
Estem, per tant, davant el gran desafiament de com articular els desenvolupaments tecnològics amb les realitats socials. La tècnica no prescriu un únic possible desenvolupament; en la seva trobada amb la societat es plantegen moltes opcions, és contestada, s’utilitza per a una cosa diferent de la prevista pel seu dissenyador, es reivindica una aplicació inclusiva, en suma.
Moltes de les transicions fallides s’han degut, en aquest àmbits i d’altres, a una aplicació mecànica i vertical dels nous requeriments sense pensar prou sobre la diversitat dels subjectes destinataris i sense incloure’ls en el procés. Els errors en les transformacions es deuen a no haver estat capaços de desenvolupar prou un procés de negociació que portés a una solució sostenible i satisfactòria per a tothom. La resistència al canvi no s’ha d’interpretar com un boicot pervers, sinó que en moltes ocasions evidencia que qui promou el canvi no ha aconseguit facilitar-lo, negociar-lo i fer-ne creïbles els avantatges per a tothom.
Lee tambiénDemocràcia de les recomanacions
La transformació digital ens ofereix molts exemples d’aquesta ceguesa social de la tecnologia: l’equívoc de pensar que una administració digitalitzada és necessàriament una administració més propera; provar de resoldre l’increment de la demanda sanitària només amb assistència telemàtica; la facilitació d’ordinadors personals a les escoles o l’ensenyament virtual a què va obligar la pandèmia sense la corresponent formació d’alumnes i professors; instigar que les empreses desenvolupin models de negoci digitals amb independència que tinguin les capacitats necessàries i hi hagi el corresponent mercat per a això.
Com en qualsevol altra transformació profunda de la societat, la transformació digital exigeix, almenys, dues coses: reflexivitat i inclusió. Les transformacions socials es produeixen menys per la velocitat que gràcies a la qualitat d’un procés continuat. No té sentit guanyar velocitat a costa de suprimir els moments de reflexió, debat i inclusió. S’ha de tenir en compte l’heterogeneïtat dels grups socials als quals es dirigeix i implica l’estratègia de transformació digital: el món rural i l’urbà, les diferents generacions, els diferents graus de formació, les diverses situacions econòmiques, les desigualtats de gènere que en condicionen l’accés i l’ús.
La difícil cruïlla de la globalització consisteix en el fet que, d’una banda, caldria accelerar els processos per estar a l’altura del veloç desenvolupament tecnològic, però, d’altra banda, augmenta la complexitat de les negociacions necessàries (legislatives, regulatòries, democràtiques), la qual cosa alenteix els temps d’actuació. Podem lamentar aquest desajust, però no hauríem d’oblidar que sense aquest debat social inclusiu qualsevol iniciativa política està condemnada a no ser entesa i a no rebre el suport de la societat, sense la qual no hi hauria una veritable transformació digital.
Lee tambiénUna defensa de la hipocresia
