Qui li havia de dir a Carlos Moreno, l’urbanista de la Sorbona pare de la ciutat dels 15 minuts, un dels conceptes urbanístics més interessants dels últims anys, que seria assenyalat com l’ideòleg d’una conspiració mundial per limitar la mobilitat dels ciutadans i concentrar-los en barris convertits en guetos. En algunes ciutats, Moreno ha estat el blanc de manifestants furiosos esperonats per populismes ultradretans i negacionistes del canvi climàtic. Fins i tot ha arribat a necessitar protecció policial.
Oxford és una de les ciutats on s’ha generat una oposició més gran a la ciutat dels 15 minuts, fins al punt que el govern local ha retirat aquest terme del document en què detalla el seu planejament estratègic per “tòxic i incendiari”, malgrat que l’informe recull totes les mesures inspirades per Moreno per a una ciutat més sostenible. Delirant.
Barcelona és una ciutat sense barris especialitzats, sense districtes financers; és una ciutat d’usos mixtos
Aquest urbanista proposa un model d’urbs policèntrica en què cada ciutadà pugui tenir a disposició tots els serveis bàsics –escoles, centres sanitaris, mercats, comerços, estacions, centres de treball– en un radi aproximat d’un quart d’hora caminant o amb bicicleta que faci innecessari l’ús del cotxe. París l’ha adoptat amb entusiasme, i altres ciutats a tot el món han seguit el seu exemple. Però els detractors conspiranoics el qualifiquen de “confinament climàtic”. Concepte creatiu, això sí.
Moreno proposa ara d’estendre el model
de la seva ciutat dels 15 minuts a les regions metropolitanes ampliant el radi als 30 minuts. El principi continua sent el mateix, el policentrisme urbà. Tant si parlem del quart d’hora o de la mitja hora, el que es persegueix és reduir la dependència de l’automòbil i,
de passada, reforçar les economies locals, especialment la dels nuclis de menys densitat o rurals. Moreno ho resumeix com la revolució de la proximitat.
I això ens porta a preguntar-nos si Barcelona és una d’aquestes ciutats dels 15 minuts. Hi ha punts de vista per a tots els gustos. Quan Barcelona es va expandir més enllà de les muralles, ja va ser de manera policèntrica. L’annexió d’altres poblacions va proporcionar, encara que fos de manera forçada, altres centres urbans més enllà del que avui és Ciutat Vella. Cal afegir, a més, que una de les primeres mesures de l’urbanisme de la Barcelona democràtica va ser definir dotze zones de nova centralitat per reequilibrar socioeconòmicament la ciutat. La capital catalana és avui una ciutat sense barris especialitzats, sense districtes financers com els downtown nord-americans o la City de Londres. És principalment –tret de la Zona Franca i alguns barris residencials a la zona alta– una ciutat d’usos mixtos, en què conviuen habitatges amb comerços, serveis essencials i empreses.
La proximitat ja és a l’ADN de Barcelona. I no ha estat cap conspiració.