Democràcia del respecte o el respecte a la democràcia

Si de la comunicació que el president del Govern central adreçava dimecres a la ciutadania calia destacar, més enllà de la solidaritat amb el sentiments personals que l’animaven, el que contenia de crida a una reflexió col·lectiva sobre les maneres de la política espanyola, de la seva declaració d’ahir cal quedar-se, sobretot, amb l’apel·lació a la necessitat d’una regeneració democràtica.

És veritat que les democràcies, la nostra també, han demostrat fins ara una considerable capacitat de metabolització dels desajustos que ha portat la polarització, però ningú no ens pot garantir que aquesta capacitat sigui il·limitada. En la democràcia reputada com la més antiga del món, la nord-americana, ja es va salvar una agònica pilota de partit amb l’última victòria de Biden i tornem a estar amb l’ai al cor en vista d’una possible derrota seva al novembre, mentre s’aguditza l’enorme fractura social que s’ha obert en aquell país. I a les pròximes eleccions europees un eventual canvi de majories podria posar de debò en risc el projecte històric de la unitat europea, el de més empremta civilitzadora que s’hagi conegut mai i en què nia el nostre propi designi democràtic.

La democràcia necessita el respecte, però la nostra, com d’altres, ja coexisteix amb l’odi

Aquests riscos veritablement existencials per a la convivència no són sinó conseqüència d’un clima alimentat per l’odi a l’adversari, que és el sentiment que condensa i agita avui a
les democràcies el rebuig dels contrincants polítics i de les minories,
als quals s’acusa de posar en perill
l’ordre social i cultural, l’ordre existent, el tradicional, el que es creuen, aquells que l’experimenten, amb dret a posseir.

És realment una perversa lògica bèl·lica i amenaça d’estendre’s. Amb l’enemic l’única opció que hi ha és derrotar-lo i el  fi justifica els mitjans, tots, tots els que estiguin a l’abast: la desqualificació personal, l’insult, la falòrnia, la insidiosa utilització de la família... cada dia, a tota hora, mitjançant tots els portaveus. De manera que veiem com s’erosiona el patrimoni il·lustrat sobre el qual es fonamenta la convivència. El que ens van ensenyar els bons professors, el que vam aprendre a casa i mirem d’inculcar als nostres fills, i que s’expressa en idees com les que cal argumentar per persuadir, cal provar allò de què s’acusa, cal estar disposats a assumir com a pròpies les exigències pel compliment de les quals jutgem els altres, o la simple ètica personal que demana no ferir el proïsme.

Res d’això no és nou, no ho és en la política espanyola, no ho és com un estil de fer oposició, però ara estem coneixent la seva exasperació.

Crec sincerament que després d’aquesta crida a la reflexió col·lectiva serà una mica més difícil colar en l’espai públic el material més bast, el més corrosiu. I estic segur que el Govern espanyol provarà amb noves iniciatives d’alleujar la polarització, i farà bé de fer-ho encara que tingui poca o nul·la fe en l’oposició. Però aquesta, i com que la democràcia és alternança, la que aspira a governar en el futur, hauria de pensar en quin marge de legitimitat els quedarà per reclamar de l’oposició un compor­tament diferent al qual ells
mateixos ara exhibeixen. Si
no per aplicar-se l’ideal kantià, almenys per raons purament utilitàries.

Sempre he estat convençut que la contenció exercida des de l’oposició és tan bona per a la democràcia com per al conjunt de la societat. Tot i que, això sí, la contenció requereix, encara que sigui contraintuïtiu, valentia. I el desplegament d’una oposició constructiva, també.

Aquests últims dies precisament amb motiu de la meva participació en les eleccions catalanes, he afirmat, en vista de la conjuntura que estem vivint, la vigència d’una democràcia del respecte davant una democràcia de l’odi. Sé que el primer sembla un pleonasme i el segon, un oxímoron, això és, que la democràcia sempre necessita el respecte, però el cert és que la nostra, com d’altres, ja coexisteix amb l’odi.

Doncs bé, encara que el fenomen discorri, i per això no es deixa d’estendre a tot arreu, per aigües profundes l’origen complex de les quals potser encara no podem elucidar, hem de fer el possible, tothom, per denunciar-ho i rebutjar-ho quan s’expressi. L’odi és incompatible amb la convivència, és el sentiment més oposat que puguem imaginar a l’ideal, i a la necessitat de compartir un destí comú que respecti la identitat de cadascú. Així ho he cregut sempre, així entenc la proposta del president Sánchez, i em resulta molt fàcil defensar-lo juntament amb Salvador Illa per les ciutats de Catalunya.