El segle XXI està sent molt diferent del que la humanitat esperava amb raonable optimisme la nit de Cap d’Any de l’any 2000. La guerra freda quedava enrere i els Estats Units ostentaven l’hegemonia mundial, en total sintonia amb la Unió Europea, el Japó, Austràlia i la resta de països democràtics. Després dels dos mandats del president demòcrata Bill Clinton, els nord-americans van elegir el novembre de d’aquell any el republicà George W. Bush després d’un accidentat procés electoral davant l’exvicepresident Al Gore. L’elecció va ser interpretada com un símptoma d’entotsolament dels Estats Units tenint en compte l’escassa atenció als afers exteriors que va registrar la campanya (el pare de l’elegit, George H.W. Bush, havia perdut la reelecció el 1992 malgrat el seu notable domini de les relacions exteriors). El món semblava en ordre i disposat a encarar un nou segle en harmonia, sense guerres en l’horitzó. Aquest guió i el panorama dels Estats Units i la humanitat van canviar abruptament l’11 de setembre del 2001, quan terroristes d’ Al-Qaida, gairebé tots saudites, van estampar quatre avions comercials a les Torres Bessones de Nova York, l’edifici del Pentàgon i un paratge de Pensilvània. El xoc va ser còsmic i desconcertant. Des de Pearl Harbor, els Estats Units no havien patit un atac letal al seu territori.
L’orgull ferit de la superpotència exigia una resposta, tal com va prometre el president Bush sobre les restes fumejants de les Torres Bessones. Una resposta contundent que es va plasmar en la invasió de l’ Afganistan i, posteriorment, al final del règim de Saddam Hussein a l’ Iraq. No era senzill donar resposta a un enemic com Al-Qaida, una xarxa terrorista amb franquícies en diversos països musulmans. Hi va haver moltes actuacions a cegues, i la transformació de la base militar de Guantánamo –un enclavament llegat de la tutela dels Estats Units sobre la Cuba que s’acabava d’independitzar d’ Espanya– en una mena de llimbs jurídics per als presumptes terroristes en va ser una. En contra de l’esperit de la democràcia dels Estats Units, Guantánamo es va convertir ràpidament en un forat negre legislatiu, propi de la confusió creada per un enemic tan poderós com atípic per la seva invisibilitat. Tot a 3.000 quilòmetres de distància i a anys llum en esperit del Tribunal Suprem a Washington DC.
Cap successor del president Bush no ha aconseguit tancar la presó més cara del món
Els primers presos van arribar a Guantánamo el 2002 i el més sorprenent és que, vint-i-dos anys més tard, el penal continuï obert i mantingui el seu aparell judicial militar. Durant aquests anys, 780 presumptes terroristes, gairebé tots ells musulmans, han desfilat per Guantánamo, la majoria alliberats
perquè no es poden demostrar els càrrecs que se’ls imputaven. Només durant la presidència de George W. Bush, 540 van ser alliberats finalment sense càrrecs i transferits als seus països d’origen (en alguns casos encara els
esperava una sort pitjor). Malgrat un balanç desolador en tots els àmbits,
començant pels drets humans i fins i tot pel d’obtenció de dades essencials per a la lluita antiterrorista, cap president demòcrata –és a dir, Barack Obama i ara Joe Biden– ha pogut complir la promesa de tancar la presó de Guantánamo a causa de les traves legals i polítiques. Donald Trump
va voler omplir-la de “paios dolents”, molt en la seva línia, però sense alterar en la substància l’statu quo de la base. Avui els últims de Guantánamo són una trentena, hostes malgrat tot de la presó més cara del món, on el manteniment anual costa a l’erari 500 milions de dòlars. El pas dels anys i les inèrcies han convertit la presó de Guantánamo en un símbol anacrònic de la lluita contra el gihadisme. I en un monument a l’error, el desconcert i la complexitat d’aquest segle XXI.