Any 1845. Un actor rep la proposta de representar una obra de teatre. En el tercer acte, el seu personatge ha de fer una aposta a la ruleta russa i guanyar-la. Sense avisar ni els seus companys ni el director, l’actor decideix posar una bala de veritat a la pistola amb què representa l’escena. Durant molts dies, es juga la vida; però té una sort extraordinària. La fatídica bala no surt mai disparada. Un dia, l’actor es desperta engripat i amb febre. Fa avisar el director, que crida un substitut, el qual, felicíssim per l’oportunitat que li donen, memoritza el paper, es posa els vestits de l’actor, agafa la seva pistola i actua molt bé. Fins al tercer acte. Aquell dia, la bala surt i el mata.
L’anècdota resumeix l’aire del nostre temps. Sembla que estiguem en un teatre i que la realitat ja no compti. Tot és ficció i sentiment, tot es pot desconstruir. Res no és res. Ara bé: hi ha una bala a la recàmera. Cada dia que passa, la dissort de Gaza i d’Ucraïna s’estén una mica més. Veiem la sang en pantalles de plasma, però corre de veritat i amara la terra. El vent arrossega a tot arreu la pols dels bombardejos. La nostra política està avesada a la destrucció de l’adversari. La xerrameca de l’odi s’ha fet tan habitual que sembla només un decorat, com les parets externes d’un vagó de metro embrutat pels esprais. Però l’odi s’acumula com un virus en el nostre teatre. Infecta cada vegada més les nostres vides.
L’odi s’acumula en el nostre teatre i ens infecta la vida
L’any 1914 també corria aquest mal aire. El gas de la tensió s’expandia. Els optimistes deien que no era res. Els odiadors no es cansaven d’odiar. N’hi va haver prou amb un fanàtic. Un de sol. A Sarajevo, va convertir l’odi en bala. I aquella bala va desfermar una guerra mundial. El món havia progressat molt. La revolució industrial triomfava. Per primera vegada a la història, la mort va ser fabricada industrialment. Milions de víctimes innocents.
Lee también
