Alberto Núñez Feijóo va guanyar les últimes eleccions generals de manera molt clara. Va ser un gran èxit perquè va obtenir aquella victòria en la seva primera participació com a cap de llista dels populars per Madrid. El problema és que no va poder formar govern, malgrat que ho va intentar negociant amb el
i amb Junts, i la majoria del Congrés va elegir president
Pedro Sánchez. Des d’aquell moment, l’oposició que exerceix el PP, avalat per la xaranga mediàtica de diverses capçaleres editades a la capital d’ Espanya, ha estat implacable per intentar la caiguda de Sánchez. Les concessions polítiques a Junts i Esquerra a canvi de la investidura, especialment la llei d’Amnistia, han creat en la política espanyola un clima irrespirable de confrontació
contínua.
La situació ha arribat a l’extrem que Sánchez, en una maniobra inèdita i més que discutible, ha obert un període de reflexió interna que acabarà dilluns per saber si deixa o no la política. La reacció del PP ha seguit la línia de duresa i d’agressivitat d’aquests últims mesos, sense donar a Sánchez la més mínima mostra de condescendència. Però el PP té un passat i hi hauria de reflexionar abans d’exercir el seu paper inquisidor sense una mínima treva. La informació que publiquem avui revela l’ús de mètodes de guerra bruta per part del govern de PP, en època de Mariano Rajoy, per “matar políticament Pedro Sánchez”. El Ministeri de l’Interior va recórrer a l’ínclit excomissari José Manuel Villarejo per investigar la família de la dona de qui llavors encara era secretari general del PSOE. I una cosa que té un gran paral·lelisme amb l’ actualitat, aquesta trama volia recórrer a Manos Limpias perquè fes la denúncia. Exactament igual que avui, deu anys després.
El PP actual podrà esgrimir que aquell PP no era el seu, però, al marge que no hem sabut trobar ni una sola mostra de contrició per aquella guerra bruta, no seria sobrer que avui mantingués una actitud més prudent respecte a aquell passat. L’ús dels mecanismes de què disposa un govern per atacar l’oposició és una pràctica menyspreable. I obligaria a actuar amb més mesura els qui han heretat la marca del partit.
