Un flirteig constant amb la difamació
Miguel Bernad, secretari general de l’autodenominat sindicat de funcionaris Manos Limpias, que el dia 8 va denunciar per suposat tràfic d’influències Begoña Gómez, la dona del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va reconèixer ahir que la denúncia, admesa dimecres passat pel jutjat número 41 de la capital, i recorreguda per la Fiscalia de Madrid, podria estar basada en informacions falses, divulgades prèviament per mitjans digitals d’una credibilitat en qüestió.
Tenint en compte les conseqüències derivades de tal denúncia –Sánchez tindrà el país amb l’ai al cor fins dilluns, quan anunciarà si li paga la pena conservar el càrrec de president o abandonar-lo, després dels atacs a la seva família–, el dubte de
és un indici eloqüent, si més no, de la seva frivolitat, molt probablement també de la seva intencionalitat política i sens dubte de la seva irresponsabilitat cívica. Res de nou sota la capa del cel, per cert, atès el llarg historial que té als tribunals com a impulsor de causes, habitualment contra l’esquerra,
fonamentades inconsistentment i de recorregut curt.
El denunciant de la dona de Sánchez dubta ara que les seves fonts siguin fiables
El reconeixement de Bernad també és un nou reflex de la degradació de l’escena política espanyola. Perquè Bernad no actua en el buit, sinó que és utilitzat com a instrument per la dreta i la ultradreta en la campanya d’assetjament contra el president. Per bé que, un cop escoltat ahir, no se’l pot qualificar de molt fiable.
Sorprèn –i no pas menys que la carta a la ciutadania de Sánchez en què expressa els seus dubtes sobre la conveniència de romandre en el càrrec– la vehemència desmesurada amb què el PP arremet contra el Govern espanyol, basant-se en agents de tan poca confiança, i en acusacions mancades de proves incriminatòries. Després que el secretari general de Manos Limpias exposés ahir els dubtes sobre la seva pròpia denúncia, el popular Alberto Núñez Feijóo, líder de l’oposició, encara va tornar a la càrrega contra Pedro Sánchez, qualificant la seva decisió de retirar-se fins dilluns per reflexionar sobre el seu futur d’espectacle indigne que sotmet el país a la vergonya internacional, i acusant-lo de voler conservar el Govern per compassió.
La severitat que Feijóo aplica a Sánchez no la fa servir per analitzar el seu estil aspre d’oposició, que a més imposa als seus companys de partit, basat en la desqualificació sistemàtica del rival, que augmenta tant el nivell de crispació i enfanga tant l’escena política. Però, lluny de trepitjar el fre, els populars acceleren. La vicesecretària i diputada popular Esther Muñoz, no satisfeta amb la persecució de l’esposa de Pedro Sánchez, ahir va tractar d’estendre l’ombra de sospita sobre el germà i el sogre del president espanyol.
El PP ha de reflexionar i adonar-se que el seu estil d’oposició, el flirteig constant amb la difamació, no és acceptable i se li podria girar en contra. El missatge implícit en el seu assetjament insomne és que no té cap altra prioritat que erosionar el rival ni res més constructiu a oferir a tots els ciutadans. En anys recents ja hem assistit a acusacions massives com les contingudes en l’ operació Catalunya contra l’independentisme –per les quals s’ha encausat un ministre d’Interior del PP–, amb múltiples denúncies fabricades i proves inconsistents, servides per funcionaris de l’ Estat de conducta gens exemplar.
Amb aquests antecedents, bona part de la ciutadania ja sap que moltes acusacions que es profereixen en els debats parlamentaris són tan interessades com incertes, almenys fins que no es demostri el contrari. I que els qui les propaguen sense pudor juguen amb foc, perquè s’arrisquen a perdre la seva credibilitat per sempre, alhora que minen el prestigi de les institucions.