A nous desafiaments, noves propostes: la redefinició d’objectius ambiciosos de la UE semblen allunyar l’entotsolament de l’última dècada. Ho suggereixen l’avaluació dels reptes del mercat únic i les solucions que cal adoptar per avançar en un futur comú pròsper que deriven de la molt extensa anàlisi d’ Enrico Letta (ex primer ministre italià) o de l’esperat dictamen, de pròxim acabament, de l’expresident del BCE Mario Draghi respecte dels problemes de creixement del PIB i la productivitat a la UE i les necessàries mesures per a la seva millora, o de la pretensió d’una nova ampliació als països balcànics i als més orientals d’Europa ( Ucraïna i Geòrgia), liderada pel president del Consell Europeu, Charles Michel. No està malament.
Però no us confoneu, perquè la dinàmica diària és tossuda i mostra que els objectius de llarg termini i la pràctica quotidiana van per camins diferents. Això s’entreveu en l’acord final sobre immigració, que equival a sancionar una no política en un àmbit en què no hi ha consens en el més fonamental, o en les dificultats per rellançar el projecte d’ Unió del Mercat de Capitals empès per França, i a què s’han afegit Espanya, Itàlia, els Països Baixos i Polònia: les necessitats financeres de la UE en defensa, canvi climàtic o tecnologia aconsellarien una regulació centralitzada, semblant a la de la Unió Bancària. Però la proposta s’estanca per l’oposició dels petits països que temen que la centralització els situarà en desavantatge.
Draghi i Letta ens assenyalen el camí a seguir, però Alemanya decideix anar a la seva
I el líder de la UE, Alemanya, on és? Què proposa? La guerra d’ Ucraïna li ha escapçat el cap i això ha afectat seriosament un model industrial que, en part, s’ha basat en energia abundant i barata. Per això no sorprèn que les seves companyies més importants posin les esperances de futur en l’inesgotable mercat xinès. És en aquest context en què s’inscriu la visita del canceller Olaf Scholz i un rellevant grup d’empresaris alemanys a Pequín que va sorprendre tant pel seu contingut com per les seves dates. Respecte del primer, Scholz va centrar els esforços únicament en els interessos germànics (més factories alemanyes en territori xinès) i va mostrar que la seva política va en direcció oposada al de- risking que preconitza la Comissió; amb relació a les segones, recordeu que aquells mateixos dies, i en contrast amb la trobada Scholz-Xi Jinping a Pequín, a Washington es trobava l’elit mundial en la reunió de primavera de l’FMI. En resum, greus esquerdes en l’estratègia de la UE.
Està bé que Draghi i Letta ens assenyalin el desitjable camí a seguir. Però em sembla que, igual com va passar el 2014 amb l’ Informe dels cinc presidents ( Comissió, Consell, Parlament, BCE i Ecofin), tot quedi en unes declaracions ambicioses difícilment abastables. És el que passa quan el líder, Alemanya, decideix anar per la seva banda. Déu meu, quins temps!