Fa tant de temps que parlem de polarització que hem perdut la consciència del que significa. I és preocupant. La lògica de la polarització condueix al conflicte, al trencament, a la violència. Tard o d’hora. És inevitable. Això ho sap tothom.
I quan dic que ho sap tothom em refereixo al fet que és un d’aquells aprenentatges bàsics de la vida en societat que inculquem als fills amb insistència des que comencen a entendre’ns. Demana perdó, fill. Dona les gràcies. No peguis, no insultis, no xisclis. Respecta els més petits, els més febles, els diferents. Les coses es demanen sisplau. Això no es diu, això no es fa, això no es toca. L’objectiu és construir una manera de viure que ens permeti progressar sense matar-nos els uns als altres.
Per alguna raó la política, els polítics, ho han oblidat. O tant els és.
Jo no m’havia parat a pensar-ho. No d’aquesta manera. Potser per la meva condició de professional de la propaganda. És obvi que els partits busquen la diferenciació desesperadament, en un entorn d’homogeneïtat inevitable, i polaritzar els ajuda. També als mitjans de comunicació, que ja són descaradament el portaveu de la política, perquè crear tensió construeix audiència.
Per què els polítics semblen estar tan interessats a provocar el desastre?
Així que, d’alguna manera, sempre li he vist la lògica a aquesta ansietat per llançar-nos els uns contra els altres. Una lògica marquetiniana. Però de lògica, en el sentit estricte, no en té gaire. Al final de tot aquest esforç venen les plantofades.
Soc prou gran com per recordar que la política no va ser sempre així. De fet, dir política a aquest exercici permanent de confrontació és una mica ridícul, perquè en principi la política consisteix a parlar i fer acords amb els qui no pensen com tu.
És possible que la proximitat de la nostra última violència terrible ens fes més cauts en el passat, més assenyats, més civilitzats, més demòcrates. Potser l’oblit és una de les causes d’aquesta deriva funesta.
Si tothom sap el que passarà, per què els polítics semblen estar tan interessats a provocar el desastre?
Lee tambiénLa societat inconscient
Potser perquè no veuen el perill, o l’infravaloren. Al final no passa mai res. Som gossos bordadors. La gent ja sap que no ho diem de debò. O una variant d’això, que té sentit: ja no li importem a ningú, no passarà res, tant és. Potser aquesta indiferència, aquesta desafecció, és precisament el que es busca. Que no molestem, que ens conformem.
Cal pensar en la mera inconsciència. Que senzillament no se n’adonen. Que els sembla el més normal. A veure a qui insulto avui, perquè no es pensin que soc com ell, encara que ho sigui. Seria tranquil·litzador, d’alguna manera, de la mateixa manera que ens tranquil·litzen les teories de la conspiració, que són una construcció de sentit desesperada. Ens donaria una raó per entendre per què el món no funciona: el governen éssers inconscients.
Hi ha una altra lectura possible, més inquietant. Potser el que passa és que els polítics són malvats. Busquen provocar l’aquelarre final, aquella bronca definitiva. Saben el que passarà i ho estimulen. La guerra, la violència, tenen atractiu, això és indubtable. Tornen el món a una simplicitat brutal, més governable. I sempre pots ser dels vencedors (o dels perdedors, hi ha qui viu molt bé de les derrotes).
Per simplificar: és possible que els nostres polítics, en general, s’hagin tornat idiotes?
Jo diria que és més aviat al contrari, som tots nosaltres, o gairebé tots, els que som idiotes, en el sentit més etimològic, més grec, del terme. Idiota ve d’ idiotes, paraula que designava el ciutadà privat, i per extensió, el que no s’ocupava dels afers públics. Els grecs, com és sabut, valoraven molt la participació cívica, essencial per a la democràcia, i el terme va acabar designant l’inútil, el que no té ambició, l’inconseqüent, l’egoista, l’ignorant, l’immadur, l’indiferent...
Potser som nosaltres els que no passem de la queixa, els que continuem endavant malgrat la bronca, com si no anés amb nosaltres, com si no fos greu. I potser no ho és, encara. Ho serà. Tornar a la política, ser menys idiotes, passaria per elegir els qui no ens separen, els qui no s’insulten. Seria un pas.
Lee tambiénLa resistència optimista
