La cultura basca trenca el sostre

El País Basc, un territori on la imatge exterior va estar fins fa poc absolutament condicionada per l’estigma de la violència, vol projectar-se al món a través de la cultura. “Ens hem de convèncer que la cultura és el que ens fa visibles al món”, va escriure el poeta i novel·lista Kirmen Uribe. Certament, el Guggenheim, el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià o la projecció de creadors amb vocació universal s’han convertit en alguns dels elements amb què avui s’associa Euskadi a l’exterior. El teixit cultural basc, però, és molt més complex i s’està renovant de manera sorprenent.

El cinema

Final de l’èxode

Segons l’opinió del director de la Filmoteca basca, Joxean Fernández, el cinema basc viu un moment dolç una vegada
que s’han trencat algunes dinàmiques que en condicionaven l’evolució.

“En primer lloc, l’èxode a Madrid dels vuitanta i noranta s’ha paralitzat en bona manera. Els nostres cineastes tendeixen a quedar-se al País Basc, encara que rodin aquí i allà, i això comporta un canvi substancial. En segon lloc, la relació amb l’eusquera ha canviat. Avui l’eusquera és una llengua de cinema clarament, i ho és gràcies sobretot a canvis sociològics. La generació dels Erice, Olea, Ana Díez o Armendáriz no parlava eusquera. La segona generació, la d’ Alex de la Iglesia, Medem, Urbizu, Calparsoro, Helena Taberna o Bajo Ulloa tampoc no en parlava. Tot i això, l’eusquera és la llengua de molts dels cineastes actuals, dels Moriarti ( Goenaga, Arregui i Garaño), Asier Altuna, Estibaliz Urresola, Lara Izagirre, Telmo Esnal i molts altres”, explica.

Joxean Fernández destaca, igualment, que el cinema basc “s’ha expandit tant en gèneres com en llocs on arriba”. “Veiem que Isabel Herguera ha arribat a la secció oficial de Sant Sebastià amb una pel·lícula d’animació d’autora i a les plataformes tenim Alex de la Iglesia amb 30 monedas o els Moriarti amb Balenciaga ”, indica.

El director de la Filmoteca basca esmenta entre les fites del cinema basc els últims anys “l’estrena d’ Handia , un punt d’inflexió per al cinema en eusquera amb aquests deu premis Goya, o els reconeixements a 20.000 espècies d’abelles i O corno l’any passat”. “Veure Estibaliz Urresola guanyant a Berlín i Jaione Camborda enduent-se la Concha d’Or va ser molt important. La incorporació de la dona és una altra de les característiques d’aquest auge, tot i que queda molt per fer, sobretot a la ficció. També cal fer més passos en l’impuls al cinema en eusquera. En tot cas, hem vist que el cinema basc és bo no només perquè ho diguem, sinó també perquè ens ho diuen fora”, afirma.

Segons l’opinió del director de la Filmoteca basca, aquest creixement del cinema basc ha arribat gràcies al “talent i la valentia en la creació i producció, i també gràcies a una sèrie de polítiques institucionals molt ben coordinades”. En tot cas, Fernández adverteix que es tracta d’un sector molt competitiu “en què no faltaran reptes”.

Arts escèniques

Més talent del que s’absorbeix

Pel que fa a les arts escèniques, la directora del teatre Barakaldo i membre del consell de direcció de la Xarxa de Teatres d’Euskadi Sarea, Ana López, destaca especialment la irrupció de valors emergents, tant al teatre com a la dansa: “Més enllà del mantra que el teatre sempre està en crisi, veiem una irrupció a l’escena de joves valors i amb més presència de dones en l’àmbit creatiu. María Goiricelaya és un bon exemple d’aquesta tendència. I a la dansa passa el mateix, gràcies a artistes interessantíssimes com ara Olaia Valle”.

Ana López, però, aprecia un problema a l’hora de portar a escena tot aquest talent: “Hi ha un decalatge entre el volum de nous talents que veiem i la capacitat que hi ha als espais escènics per absorbir-lo. Aquest desfasament és molt més evident en el cas de la dansa. De vegades es vol omplir els teatres a còpia de cares conegudes de fora, quan aquí tenim propostes del mateix nivell o fins i tot superior. En tot cas, observem amb satisfacció l’arribada de nous valors que faran parlar i subratllem l’aportació de Dantzerti, l’escola superior d’art dramàtic i dansa”.

Literatura

La convivència generacional

Karmele Jaio, una de les escriptores més reconegudes del panorama literari basc, detecta quatre dinàmiques que situen la literatura basca en un “moment important en l’àmbit de la creació”. La primera és de caire generacional i afecta particularment la
literatura en eusquera: “Conviuen,
es relacionen i escriuen diverses
generacions alhora, una cosa que
és enriquidora”, explica. És a dir, la generació d’ Anjel Lertxundi, Bernardo Atxaga o Arantxa Urretabizkaia
no ha cedit el testimoni, sinó que comparteix el seu lloc de privilegi a l’escena literària amb altres generacions d’escriptors.

En segon lloc, Jaio destaca la “presència de més dones escriptores”, una tendència que és molt eloqüent atenent les últimes edicions dels premis Euskadi de Literatura, els més importants dins del panorama literari basc, que el 2022 van premiar set escriptores a les seves set categories. Autores com ara Eider Rodriguez, Edurne Portela, Uxue Apaolaza, Txani Rodríguez, Aixa de la Cruz, Uxue Alberdi, Irati Jiménez o la mateixa Karmele Jaio s’han convertit en grans referències de la literatura basca, tant en eusquera com en castellà.

Jaio esmenta una tercera característica vinculada al creixement de la presència d’escriptores. “Aquesta tendència ha permès canviar temes i sobretot mirades, i això ha portat més diversitat”. Finalment, segons l’opinió de l’escriptora de Vitòria, la literatura basca ha aconseguit més projecció. “Durant uns quants anys semblava que la literatura basca, especialment la literatura en eusquera, es quedava en Atxaga o Kirmen Uribe, igual que passava amb la literatura gallega, que s’associava únicament a Rivas. Ara es veu que hi
ha molt més interès de les editorials, que ens publiquen i tradueixen més”, explica. La mateixa Karmele Jaio ha estat traduïda a una desena de llengües, publica fora del País Basc amb Destino i d’aquí a uns dies visitarà Sant Jordi.

Al bertsolarisme, com a la literatura escrita, s’aprecia també el relleu generacional, una diversificació dels temes i un pes creixent de les dones, tendències a què caldria afegir més component urbà i l’èxit de públic a les grans cites, espectacles que congreguen milers de persones.

Música

El final de l’hegemonia del rock

En l’àmbit musical, atenent en primer lloc a la música popular, l’escena
musical basca viu una transformació incipient que es percep especialment des de la pandèmia. L’hegemonia
del rock, el punk i el metal, que tenia molt a veure amb el que va passar a l’escena basca als vuitanta i noranta, ha donat pas a una diversificació
de gèneres propiciada per un relleu generacional.

La punta de l’iceberg de l’escena musical basca, la formen bandes capaces d’omplir pavellons com ara Zetak, Izaro, Bulego o ETS, que l’any que ve omplirà tres dies el Bilbao Exhibition Centre. Tot i això, els últims anys hi ha hagut una eclosió de grups que es mouen en un àmbit més underground i que estan formant una escena interessant i eclèctica, des del ferotge pop-rock de Merina Gris fins als estils urbans d’ Hofe o Bengo, entre altres propostes.

“La música basca, i la música en eusquera, és totalment present a la plaça mundial, en sintonia amb tot el que passa. S’ha renovat i hi ha un pano­rama molt interessant, amb propostes musicals molt sinceres i autèntiques”, explica Maialen Goirizelaia, professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat del País Basc ( UPB/EHU).

Pel que fa a la música clàssica, el director de la Quincena Musical donostiarra, Patrick Alfaya, considera que Euskadi està en un “moment d’estabilitat expectant”, amb la vista posada en la “cada vegada més necessària renovació de públic”. A parer seu, el País Basc ha d’aprofitar fortaleses com ara una “inversió en formació que s’ha de traduir en el desenvolupament d’iniciatives artístiques particulars” o l’impuls a un “moviment coral atractiu i de qualitat”. En l’àmbit de la música clàssica, a més, mereixen particular atenció les dues orquestres simfòniques basques: l’ Euskadiko Orkestra i la BOS (Bilbao Orkestra Sinfonikoa).

L’art

Del Guggenheim a Azala

En les arts plàstiques i visuals cal tenir en compte, d’una banda, la constel·lació de museus formada pel Guggenheim, el Museu de Belles Arts de Bilbao, l’ Artium ( Vitòria), el Chillida Leku o el Tabakalera, tot i que Beatriz Hérraez, directora de l’ Artium Museoa, subratlla que no s’han d’oblidar “altres espais fonamentals de diferent escala o les galeries i projectes independents com ara Dinamoa, Azala, Kinu/Atoi, Zas, Okela o Bulegoa z/b”.

A més, Hérraez destaca les propostes d’artistes a qui Artium ha dedicat exposicions els últims anys, com ara “Esther Ferrer, Ibon Aranberri, Itziar Okariz, Juan Luis Moraza, Txaro Arrazola, Gema Intxausti, June Crespo, Xabier Salaberria, Erlea Maneros Zabala, Sahatsa Jauregi, Nerea Lekuona o Josu Bilbao”. “Em deixo molts noms, tot i que també m’aturaria a la generació d’autores que treballen amb el cinema i la imatge en moviment: Laida Lertxundi, Ainara Elgoibar, Maddi Barber, Irati Gorostidi, Marina Lameiro i Mirari Echávarri, entre d’altres”. Per això, Hérraez considera que l’art basc viu “un moment excel·lent”.

És un diagnòstic que, fins i tot a risc de caure en la complaença, es podria fer extensiu a la major part de sectors i que convida a actualitzar les referències que s’associen a la cultura creada al País Basc, on noves generacions han assumit el relleu.