L’any 1986 va ser un autèntic annus horribilis per al PNB. A començament d’any, el partit va decidir donar llibertat de vot als seus afiliats en el referèndum de l’OTAN convocat pel govern socialista. I el resultat de la consulta va ser una autèntica clatellada per al president de l’Euskadi Buru Batzar ( EBB), Xabier Arzalluz, i per al lehendakari, José Antonio Ardanza, mort la setmana passada i la referència al govern basc després de la sortida del primer lehendakari, Carlos Garaikoetxea. Ardanza i Arzalluz s’havien pronunciat públicament pel vot afirmatiu i, tot i això, Euskadi, Catalunya i les Canàries van ser les úniques comunitats que van dir no a l’OTAN, a diferència del que va passar a la resta del país. L’ Espanya de les nacions una altra vegada. El 60% dels bascos va dir no d’una manera rotunda.
Hi va haver més tocs d’atenció aquell any dels bascos al PNB. Es van celebrar les eleccions generals, per exemple, que van donar la majoria absoluta al PSOE i els jeltzales van perdre més de 150.000 vots. Tot plegat s’havia anat coent des de feia mesos i anys. La tensió al si del partit era insuportable: llibertat de vot per a les bases en una cosa, obertures d’expedients en d’altres. Es parlava de “sabotejadors”. I va sorgir el 1986 Eusko Alkartasuna ( EA), de manera que es feia realitat una ruptura que es gestava des de feia molt de temps fonamentalment per les disputes personals i de poder entre Arzalluz i Garaikoetxea, ja institucionalitzades des del 1984. Les causes reals del divorci sempre han estat un mite: la llei de Territoris Històrics i el model institucional basc (centralitzat o descentralitzat?, la difícil dialèctica dins del PNB entre socialdemocràcia i democràcia cristiana, els conflictes territorials, la guerra dels batzokis , la caixa única de la seguretat social o el dret d’Euskadi a ser nació). Ningú no volia aquella guerra que estava farcida de grans dosis de personalisme, però, com tantes vegades en política, va acabar tenint lloc.
Alguna cosa li passa al PNB els anys en què l’Athletic guanya la Copa
La rematada final van ser les eleccions basques el novembre del 1986. Eren una aposta personal d’ Ardanza, que no estava disposat a continuar presidint, com feia des de dos anys abans, un executiu sense gairebé suport parlamentari. Malgrat que el PNB temia ser superat per EA en aquells comicis, Arzalluz va acceptar a contracor l’ avançament electoral, perquè no volia enfrontar-se amb un altre lehendakari. El PNB, que va perdre 180.000 vots, no va ser superat finalment per l’ EA de Garaikoetxea ni en vots ni en escons, cert, però els socialistes bascos sí que els van superar i van guanyar les eleccions per primera vegada en escons. Una derrota que continua fent mal.
La història no es repeteix mai, com saben, però sempre rima. I el 2024, com el 1986, arribem a unes eleccions basques de “candidats desconeguts” després de les diferències entre el lehendakari Íñigo Urkullu i el president de l’ EBB, Andoni Ortuzar; amb els bascos tornant a enviar seriosos avisos de pèrdua de suport als jeltzales després de les municipals i les generals. I no només per la crisi d’ Osakidetza, la sanitat basca. El mar de fons ve de lluny i té un component generacional clar: 38 anys després “els fills de Garaikoetxea” poden guanyar per primera vegada les eleccions al PNB en vots i en escons. EH Bildu, formació a què pertany EA, podria vèncer amb 28-29 diputats. Escenari inèdit. I condició de possibilitat perquè la majoria absoluta del PNB i el PSE-EE de 38 escons estigui al límit. 38 és el número. 3+8: 11, el número de diputats que haurien d’aconseguir els socialistes per evitar-ho amb un PNB que pot estar en 27-28.
Els candidats a lehendakari al debat celebrat dimecres a ETB1
Aquesta EH Bildu, la del canvi generacional, beu molt més en el seu programa de govern de l’ideari d’ EA que de cap altra formació que la compon. Com el 1986, el nacionalisme tornarà a representar al voltant del 70% dels vots diumenge. Amb una paradoxa després del pla Ibarretxe, que explica molt bé el momentum : la tendència a Euskadi en la generació de la democràcia és que cada vegada s’és més abertzale, i alhora, menys independentista. La Catalunya postprocés i els catalans, com a cosins germans, prenen nota.
A més a més, alguna cosa li passa al PNB els anys en què l’Athletic guanya la Copa. I no ho dic perquè sigui de la gran Reial Societat. El 1984 i ara. La primera, una crisi institucional. La derrota del 1986 no s’entén sense el 1984. I ara? Falta una setmana per comprovar-ho. Cal un 3 i un 8. Mentrestant, tornen a sonar tambors de l’OTAN.