Quim Monzó: “No trobo tan greu dir idiota a algú; jo mateix soc idiota”

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha aplegat en el llibre Ments preclares, amb el subtítol “El llibre dels idio­tes” (Libros de Vanguardia) una vuitantena d’articles que durant un parell de decennis ha publicat a La Vanguardia. El denominador comú, com indica el títol, són els comportaments idiotes, que a Monzó el treuen de polleguera, com ja va fer als contes de Mil cretins o als articles d’ Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Quaderns Crema). Per combatre’ls, l’escriptor fa servir la seva millor arma: la paraula. I la tria que n’ha fet Julià Guillamon és tan bona, que fins i tot Monzó, el rei dels pessimistes, s’ha atrevit a confessar que el llibre ha quedat prou bé.

Què és aquest llibre?

Doncs és un llibre que es diu Ments preclares i que té un subtítol que es diu El llibre dels idiotes. Aquest subtítol són dues maneres d’enfocar una explicació: l’una és irònica i l’altra és la que seria la literal, la que no busca un segon nivell ni un primer, però en canvi complau molt als editors.

D’on surt la idea de fer-lo?

Jo ja m’he fet molt gran per fer llibres i se’ls va acudir encarregar a Julià Guillamon un llibre. Vist que jo de vegades defujo la ironia aquesta de dir: hòstia, aquest llum, que ben dissenyat que està; i de fet estic dient el contrari: que és un rave, que és un nyap, que està molt mal fet, i a vegades una cosa és tan evidentment imbècil, que faig servir la paraula idiota .

Hi ha molts escriptors que han tractat el ‘tema’ de la idiotesa, com Cipolla

Quim Monzó

Pel resultat del llibre, la idiotesa és un dels vostres temes recorrents.

Com que es pot fer una cerca en els articles publicats, Guillamon va començar a buscar els que contenien la paraula idiota, idiotesai totes les que hi tenen a veure. Van sortir un munt d’articles en què passava de la ironia i anava directament a l’insult. Té gràcia perquè, abans, no hauries fet la feinada de buscar idiota llegint tot els 50 anys d’articles.

La tria comprèn més o menys els últims vint anys.

Suposo que ja m’avorria fer servir la ironia.

És a dir que, davant d’un idiota, perdeu la ironia.

No, no. Sempre la faig servir, però com que d’idiotes te’n trobes cada cinc minuts, suposo que hi ha algun cop que a l’article no la fas servir. Llavors és quan explicites. En comptes d’una lloança i d’una altra, fas un insult directe.

Us agrada molt la frase d’Enrique Rubio: “Els idiotes no s’acaben mai”. Fins i tot en dieu una de sinònima en llatí.

Sí, “Stultorum infinitus est numerus”. Aquesta frase ja la feia servir abans de tota aquesta re­ferència d’Enrique Rubio. A ell l’havia escoltat de jove, per ràdio, i m’agradava molt.

A les xarxes socials n’hi ha que cometen un crim i resulta que hi revelen moltes coses i la policia lliga caps

Quim Monzó

Era cronista de successos, oi?

Sí, feia crònica de successos i se centrava molt en les estafes pobres, com ara el tocomocho o l’estampeta, que ensarronen la gent. Són estafes tan evidents, que penses com pot ser tan curta aquesta persona per haver-hi caigut. Ell ho explicava molt bé i sempre tenia aquesta frase que diu que els idiotes no s’acaben mai.

Us heu fet vostra la frase.

A mi em va venir molt al cap durant aquests anys del dos mil, perquè el tècnic de so de La com­petència, de RAC1, Víctor Ollé, que era molt bo, també estava ­obsessionat amb aquesta frase i la tenia com a falca. Enrique Rubio també havia escrit un munt d’articles, entre altres llocs, a La Vanguardia.

És un subgènere, la idiotesa?

Hi ha molts escriptors que han tractat aquest tema [i subratlla la paraula tema, que odia profundament, com demostra el títol del llibre El tema del tema ], com Carlo Fruttero i Franco Lucentini, amb un munt d’articles en què sovintejava l’insult cap a l’idiotesa. O Carlo Maria Cipolla, que va elaborar la teoria de l’estupidesa.

També esmenteu el premi Darwin. En què consisteix?

Ara ja està molt cremat, perquè internet ho crema tot. Però quan va aparèixer, era fascinant llegir a la premsa que s’havia concedit el premi Darwin, que el donen a aquella persona que ha mort sense engendrar, amb la qual cosa no transmet la seva estupidesa. Amb Darwin, l’espècie va evolucionant d’una generació a l’altra. Però aquí no, perquè si un individu fa una bestiesa i mor sense haver engendrat, no passa els seus gens estúpids a generacions futures.

Critiqueu les xarxes socials.

Perquè la gent és molt idiota. N’hi ha que cometen un crim i resulta que allà estan revelant moltes coses i la policia de seguida lliga caps.

I en canvi, sou molt actiu a Twitter, oi?

Segons els dies. Ara, a partir de Kate Middleton, sí, perquè m’hi he aficionat molt, amb aquest culebrot, m’encanta. És que és molt bo! Però en general sí que faig servir el Twitter, hi trobes coses molt bones. No per originals, sinó perquè trobes respostes més ràpides que no pas a la ràdio. Busques a Twitter i tens aquesta informació molt abans que per ràdio o per digital. Per això és molt útil. Però, esclar, hi ha la mateixa quantitat d’imbècils que hi ha a la vida habitual.

Quan sentiu la ràdio, seguiu una emissora o aneu canviant?

L’engego a dos quarts de set. I
escolto una emissora o una altra si és cap de setmana o si és dia
feiner.

No canvia d’emissora amb les memòries?

No tinc ràdios amb memòries, no en vull. Tinc diversos transistors, cadascun sintonitzat en una emissora. És una cosa idiota, sí que ho és. Però, en el moment precís, en tanco un i n’engego un altre. M’agraden molt, a casa en tinc tres al costat del llit.

Com a tertulià, la meva posició era gairebé sempre: ‘No en tinc ni idea, no sé què dir’

Quim Monzó

En aquests articles, parleu d’idiotes reals, que heu descobert aquí o allà, però de vegades també vós us identifiqueu com a idiota.

Dir-me idiota a mi mateix no m’ofèn, perquè tota la vida m’ho he dit. Ara, que ho hagi dit tota la vida no vol dir que estigui ben dit, però sí, soc idiota. No trobo tan greu dir idiotaa algú. Jo moltes vegades soc idiota, hauria de comportar-me d’una altra manera i m’anirien millor les coses. Però anirien millor, en quin sentit? Potser penso que anirien millor i al capdavall anirien pitjor. Jo soc idiota.

Idiota de cara a un altre, però si ja us està bé el que feu...

Sí, sí, i tant, i tant. Per exemple, recordo una època, fa dècades, que van sortir els radiocassets. Ara és el mòbil, el mòbil ho té tot. No suporto que ho tingui tot: una funció o dues, i no gaires més. Amb el radiocasset estava indignat. Un personatge de Benzina , ara no sé si ho recordaré ben bé, estava profundament en contra del ra­dio­casset perquè volia que la ràdio fos una ràdio, però el casset que fos un casset. O sigui, això de barrejar diverses coses ens ha portat pel pedregar. Cada cosa ha de ser una cosa.

Què opineu dels tertulians, que també surten al llibre?

No escolto tertúlies. Escolto la ràdio fins que cap allà les nou comencen les tertúlies i aleshores desconnecto. Ja em va bé, perquè així puc escriure, puc treballar i puc llegir. Els tertulians són individus que saben de tot. I hi ha alguna gent que sap d’alguna cosa i en sap força. Però és que estan obligats a parlar de tot i saber tot, tenir una opinió sobre tot.

Però en teniu experiència.

Una vegada vaig fer de tertulià, perquè m’ho va demanar Màrius Carol, en un programa de Citytv en una tertúlia al migdia. Jo era allà i no sabia què hi pintava. La meva posició era gairebé sempre, si no és que tenia una opinió formada sobre allò de què parlaven, dir: “No en tinc ni idea, no sé què dir”. Penso que estava bé, aquest personatge, un tertulià que no sap què dir de les coses.

Tinc diversos transistors, cadascun sintonitzat en una emissora

Quim Monzó

El tertulià que no opina.

És que no tinc opinió sobre moltes coses. Llegeixo articles polítics, però no sé si tenen raó o no. Opino de certes coses, però sentir-te obligat a donar una opinió em costa molt, i a vegades pateixo pels tertulians, perquè és un ofici que l’han de fer tan bé com puguin. 

Més enllà dels idiotes, al llibre surten altres constants de la vostra obra, com els restaurants, que ja apareixien a Taula i barra.

Hi tinc una afició perquè des dels 18 anys que vaig sortir de casa dels pares he esmorzat i he dinat gairebé sempre, si no és que estic malalt, en restaurants. Per tant, durant dècades, la meva vida ha estat al restaurant i he vist com han anat evolucionant i com cada cop han anat pervertint més una cosa tan senzilla com cuinar bé, portar-ho a taula i pagar. Ara s’ha d’anar sofisticant, s’ha d’anar idiotitzant una mica.

Ja heu assumit que els plats siguin quadrats?

Aquesta és una altra: el gregarisme de les modes. Dels plats quadrats ja no en parlo perquè fa dècades que s’han normalitzat i ara hi ha generacions noves que ja no veuen què hi veig jo d’estrany en un plat quadrat.

Per què evoluciona tot cap a un cantó idiota?

L’altre dia vaig intentar anar a un restaurant del barri de Sant Antoni, Doppietta, i reservar-hi va ser una odissea. Telefonava i no contestava ningú, perquè s’ha de reservar per web. Té nassos que hagis de reservar per web, això s’hauria d’acabar. Només em donaven dues opcions: barra o terrassa. No m’agrada menjar a la barra, perquè és més cansat que menjar a una taula, ni a la terrassa, no m’agrada menjar al carrer. Però veus les fotos d’aquest lloc i és ple de taules. Per què no puc menjar a una taula? Tot es complica enormement perquè no pots parlar amb una persona, perquè és més xupiguai fer-ho per web. Finalment vaig aconseguir anar-hi i em vaig endur una sorpresa extraordinària, perquè el restaurant és molt bo, cosa que no m’esperava d’un lloc hipster a Sant Antoni.

Hi surt una altra cosa que us apassiona: la llengua.

Si tornés a néixer, una cosa que m’agradaria estudiar, perquè en aquesta vida no he estudiat res, potser seria llengua, filologia. M’agraden les llengües i observo com evolucionen cap a pitjor o cap a millor.

Lee también

Monzó i els idiotes

Julià Guillamon