I ara què fem amb Xavi?

La gràcia del futbol és la imprevisibilitat. Sabem com comença un partit però no com acabarà; de quin color pinta una temporada, si rosa o negre, però no si el temps ens desmentirà. El Barça de Xavi és exemple d’aquest màgic vaivé. La seva sorprenent millora re­posa tant en un conjunt de decisions molt ben preses com en una porció de misteri que sempre acompanya els equips que s’il·luminen de sobte, es diria que ac­tivats per un secret interruptor. Hi ha precedents en la història del club. El 6-3 a La Romareda en l’època del dream team ; la in­corporació de Davids en la de Rijkaard; el combat entre Luis Enrique i Messi a Anoeta, arbitrat a temps curiosament pel Xavi jugador...

El Barça va fer un fenomenal partit a París. Donava mostres de recuperació, però ningú no havia vist venir aquesta determinació. L’o­bra va ser coral, factor que defineix els equips fets, i el pla va sortir a la perfecció. Els moments dolents (aspirar a no tenir-ne en els quarts de final és desconèixer completament el futbol actual) van ser assimilats amb maduresa i el PSG va acabar sucumbint a cada zona del camp, perdent les petites batalles, subjectat per un rival que ha passat de menystingut, inconnex i tou a respectable, compromès i amb trepitjada pròpia.

El club torna a abraçar Xavi i li dona un timó que, paradoxes del Barça, deixarà anar a l’estiu

La derrota contra el Vila-real a Montjuïc (3-5) es pot prendre com a punt d’inflexió per als amants dels relats ben construïts. El Barça era aleshores un ninot que qualsevol equip s’atrevia a sacsejar. Xavi va dir adeu, els futbolistes van tocar fons individualment i col·lectivament i el grup, que va conversar molt entre si, va tenir un atac de responsabilitat. Gündogan va ser clau exercint el lideratge al vestidor i Xavi, amb menys estrès a la motxilla, va buscar solucions. En va trobar dues de transcendentals: aturar la sagnia de tants gols encaixats apostant per Christensen al mig del camp i donar l’alternativa a un central que seguia des de les categories inferiors, Pau Cubarsí. La remenada de la coctelera va recol·locar altres peces, el Barça va començar a guanyar partits, la confiança es va consolidar en l’eliminatòria contra el Nàpols i al Metropolitano i els deu dies sense competició van ajudar a treballar en pau. El vernís de la Masia va infondre al llibret una dosi d’orgull i una esperança en el barcelonisme que es palpava en l’ambient. Entengui’s per ambient el bar o els grups de WhatsApp dels amics.

Xavi, errat en la seva recerca d’enemics mediàtics de proximitat, emergeix com a figura essencial en aquesta metamorfosi. L’artificiositat de la paraula planter utilitzada com a maquillatge populista a ell li sona sincera. És un tros de Masia i el responsable del seu ressorgiment, sigui des del rescat de Sergi Roberto o des de la seva valentia amb Lamine Yamal, Fermín i companyia. El barcelonisme somriu i torna a abraçar Xavi, i diposita en ell un timó que, paradoxes del Barça, deixarà anar a l’estiu.

Hi ha opcions que es penedeixi de la seva dimissió? Ara mateix, poques. La millora de l’equip no l’ha seguit l’econòmica. Si després de tres anys de canvi de directiva, la solució financera per obtenir ingressos passa per vendre futbolistes fonamentals ( Araújo), abans que donar a l’entrenador el que demana per acostar rendiment amb expectatives, no hi ha marxa enrere possible. És urgent que l’energia i la destresa (?) de directius i executius es bolqui a ajudar Xavi i no a laminar la seva reputació, deslleialtat silenciada avui però que es va produir en els mals temps. Si l’entrenador reclama un migcampista ( Zubimendi o Kimmich) o un generador de perill ( Bernardo Silva), els milions no es poden gastar en Vítor Roque, un futbolista que avui dia va darrere de Lewandowski, Raphinha, Lamine Yamal, Ferran Torres i fins i tot de João Félix. Mentre que el fil argumental a la gespa és de la Masia, el que uneix els últims tres presidents és André Cury. Aquesta és l’anomalia. La promesa d’aus­teritat o excel·lència empresarial con­vertida en xerrameca.