Més de mil persones viuen a l’interior de cotxes, caravanes i coberts en un càmping il·legal a Can Simon, als afores d’Eivissa, titula en portada el Diario de Ibiza. Escriuen “càmping” entre cometes perquè, per la foto aèria que acompanya la informació, la instal·lació és un campament improvisat. Hi viuen famílies que paguen entre 350 (sense serveis bàsics) i 500 euros mensuals. Afegeix que alguns dels seus ocupants són usuaris dels serveis socials.
Assentament d'autocaravanes a Sa Joveria
La primera impressió d’Eivissa la vaig tenir en una sala de cinema, amb la pel·lícula More, de Barbet Schroeder, rodada el 1969 amb música de Pink Floyd. S’entenia que l’illa era plena de hippies que anaven tot el dia col·locats i practicaven l’amor lliure entre cases emblanquinades, molins de vent i bardisses.
Quan en articles i documentals recorden l’Eivissa dels anys 60 i 70, molts testimonis utilitzen sovint l’adjectiu “salvatge” per descriure-la; un lloc en el qual deixar-se anar i on (gairebé) tot estava permès. Encara que Eivissa no era salvatge. Ni estava buida. Hi eren els eivissencs. Però la imatge que projectava el hippisme era tan intensa que durant anys va amagar (i ha continuat amagant) la realitat de l’illa.
Després dels hippies van arribar les discoteques, l'acid house, els chill out i els cafès del mar. La llegenda de l’illa lliure i salvatge dirigida a les franges més joves del mercat ha estat una fórmula turística devastadora. El resultat ha estat una demografia exuberant. Eivissa ha doblat la població en 25 anys (1996-2021). I ha cronificat els problemes associats al turisme de masses. És gairebé impossible accedir a un lloguer a Eivissa. Per als metges, sanitaris, mestres, discjòqueis, animadorss i, en general per molta de la gent que treballa per al turisme. N’hi ha que comparteixen una habitació. N’hi ha que dormen al carrer. Can Simon no és un cas únic.
Dormir al cotxe o en tenda de campanya no és estrany en una illa de lloguers prohibitius
El turisme de masses sempre ha estat així. Enlluerna els que no el tenen. Depreda el paisatge, engoleix altres activitats econòmiques. I crea dos mons. Un de mundà i lluminós, el dels que hi passen uns dies de relax, sigui en un hotel o en un resort. I un altre, precari i desconegut, que és el dels que els hi toca treballar. El fet que Eivissa sigui una illa cronifica i exagera aquests trets.
Eivissa, l’illa salvatge. Ara sí.
Lee tambiénEUA, la bona salut d’una potència en declivi
Pregunteu-li a Torrent
