Es compleixen 30 anys de l’horror de Ruanda, el genocidi dels cent dies

Poc després de les 8 del vespre del 6 d’abril del 1994, un esclat al cel a prop de Kigali, la capital ruandesa, va desencadenar l’horror. Aquell dia, un míssil terra-aire va fer caure l’avió en què viat­javen els aleshores presidents de Ruanda, Juvénal Habyarimana, i de Burundi, Cy­prien Ntaryamira, tots dos hutus, i es va provocar el caos. En un context de màxima tensió i odi entre hutus i tutsis, l’endemà es va iniciar un dels pitjors genocidis de la història. En poc més de cent dies, més de 800.000 persones de la minoria tutsi, a més de milers d’hutus moderats, van ser assassinats. La magnitud de les xifres il·lustra l’horror d’aquells dies: 8.000 assassinats al dia, 333 cada hora, cinc morts cada minut.

Però el de Ruanda no només va ser un dels genocidis més ràpids de la història, també va ser terroríficament popular: la majoria dels tutsis no van ser assassinats per soldats o bombardejos sinó per civils hutus, sovint armats amb matxets o altres estris de conreu. Encegats per un odi cuinat a foc lent des de la tribuna política o des de mitjans de comunicació, que cridaven a “ eliminar els escarabats tutsis”, milers de ciutadans van sortir a caçar persones que, sovint, coneixien.

Durant 100 dies, professors van matar els seus alumnes, doctors als seus pacients, veïns dels seus veïns...

Tot va passar davant la inacció internacional. Si els 2.500 cascos blaus de l’ONU desplegats al país amb prou feines van fer res i es van limitar a evacuar els occidentals, França va reaccionar amb una paràlisi que va condemnar milers de persones. El mateix Emmanuel Macron va admetre dijous que França podria haver fet més per aturar l’horror a la seva excolònia. Macron, que quan va arribar a l’ Elisi el 2017 va impulsar una comissió per aclarir el paper francès, emetrà avui un vídeo a les xarxes socials en commemoració dels 30 anys dels fets en què lamentarà la inacció. “ França, que podria haver aturat el genocidi amb l’ajuda dels seus aliats occidentals o africans, no va tenir la voluntat d’implicar-s’hi”, assenyala. En una visita el 2021, Macron ja va admetre la “responsabilitat” de França. El president de Ruanda, Paul Kagame, va dir que aquelles paraules significaven passar pàgina en les relacions dels dos països.

Els Estats Units tampoc no van evitar el desastre. Encara en xoc per l’assassinat, mesos abans, dels seus soldats en la batalla de Mogadiscio, a Somàlia, no van voler arriscar-se a una nova imatge de cadàvers nord-americans en terres africanes. L’expresident Bill Clinton, que era llavors al càrrec i encapçalarà la delegació nord-americana en els actes de commemoració a Ruanda, va lamentar després la falta de decisió. “No crec que haguéssim pogut posar fi a la violència, però sí que crec que hauríem pogut aturar-la. I em sap greu”, va assenyalar.

La brutalitat a Ruanda va tenir conseqüències que encara duren avui en la veïna República Democràtica del Congo, on, davant la contraofensiva tutsi comandada per Kagame, milers d’hutus van fugir, entre els quals membres de la milícia Intera­hamwe, autors de les pitjors atrocitats. En territori congolès, desenes de milers van ser massacrats en revenja.

Trenta anys després, el país ha fet un gir. Batejada com la Suïs­sa d’ Àfrica, Ruanda és una nació moderna, digitalitzada i amb alts graus d’alfabetització i de paritat en les institucions. Però el ressò del genocidi es manté: Kagame lidera amb mà de ferro un país de murmuris, on està prohibit per llei definir-se com a tutsi o hutu i la llibertat d’expressió és una quimera. Desenes d’opositors i crítics amb el règim han estat detinguts o
assassinats, alguns fins i tot a l’exili.

El gran èxit de Ruanda és el seu exemple de reconciliació social. El popular cantant i escriptor Gaël Faye, autor de la novel·la Un país petit , traduïda a 36 idiomes, va recitar ahir un text inèdit: “Trenta anys més tard, la memòria continua sent una brasa ardent. Les ferides encara estan obertes i el dolor ressorgeix en cada commemoració. Però la societat s’ha rebel·lat contra vents i marees i ha aconseguit l’impossible: la cohabitació entre víctimes i botxins”.