La humanitat s’enfronta al repte que la intel·ligència artificial (IA) alteri els fonaments del que Hannah Arendt va definir com la condició humana. Em refereixo al suport biogràfic d’autenticitat que es presenta en les nostres vides quan ens interpel·len les diferents experiències que definim com a cultura. Per cultura entenc la manera d’habitar el món a través de l’expressió simbòlica del que som. Una projecció identitària de la humanitat que no sé si ens fa millors, però sí que sé que ens fa pensar, fins i tot críticament, sobre nosaltres mateixos. Al fer-ho, recobrim l’humà amb una dignitat que ens fa autèntics a l’experimentar vivències com riure, somiar, patir, desitjar, pensar, sentir-nos lliures, culpables, serens o responsables.
Sense cultura, per tant, no hi hauria pensament crític. Tampoc capacitat d’emancipació. Gràcies a ella, tenim eines que ens ajuden a desenvolupar una autonomia moral que ens permet ser fidels a nosaltres mateixos. Aquest suport cultural sobre el qual fem la nostra vida biogràficament és el que ens atorga una autenticitat que ens permet expressar-nos mitjançant el dolor, l’esperança, la incertesa, l’error, la frustració, la felicitat, la plenitud, la culpa, la llibertat, l’amor, la mort o la transcendència. Atributs que fonamenten des de fa milers d’anys la sensibilitat humana i impedeixen l’automatització definitiva de la nostra existència a l’exposar-la a la sobtada fragilitat que provoca hi l’inesperat.
Sobreviurà la cultura en contacte amb la IA? Si la condició humana és alterada per un entorn cada vegada més artificial que l’automatitza, com es pot preservar el que Hans Jonas descrivia com “la permanència d’una vida autènticament humana sobre la Terra”? Ho pregunto perquè l’ avenç de sistemes generatius d’IA escala també cap al desenvolupament d’estats mentals. En cas d’arribar-hi, les màquines podrien convertir-se de facto en la mesura de totes les coses. També de les culturals. Es podria produir una colonització per la
IA de les manifestacions creatives. Afectaria el cinema, la música, la literatura, les arts plàstiques i escèniques. I operaria, a més, en un context de desprotecció dels creadors i de la humanitat, perquè, com recorda Antonio Monegal: aquesta última necessita la cultura com l’aire que respira.
Aquesta debilitat estructural no vindria del fet que la IA canviï la llibertat de creació, l’autoria o els formats creatius de la cultura. Això, en realitat, seria positiu i actuaria com un estímul creatiu. Ho vaig defensar en aquestes mateixes pàgines amb un article que vaig publicar amb el títol de “Creativitat artificial i cultura digital”, el 7 gener del 2023. No, la desprotecció de la cultura a què em refereixo vindria del perill de veure com es fan malbé els fonaments de l’autenticitat humana que estan associats a la vivència d’experiències culturals. Alguna cosa que el Reglament sobre IA passa per alt malgrat que la Comissió Europea va presumir d’impulsar una “Nova Bauhaus”, que, després de la pandèmia, volia dotar d’un sentit cultural la nova economia descarbonitzada i digitalitzada sorgida de l’aplicació dels fons NextGen.
La inautenticitat desestabilitza la democràcia liberal en els seus fonaments humans
Resulta sorprenent que, a diferència del que ha passat als Estats Units, a Europa el sector cultural amb prou feines hagi mostrat inquietud o preocupació al respecte. Probablement perquè sempre li costa a la gent de la cultura, especialment a Espanya, d’imaginar el seu futur més enllà de la defensa precaritzada de l’immediat. S’ha vist novament amb el debat del Reglament d’IA, on amb prou feines s’ha deixat sentir la defensa dels seus interessos. Tan sols un tímid apunt al Considerant 105, on s’exigeix que els models d’ús general respectin els drets d’autor. Res més.
Lee tambiénEuropa: un reglament fallit sobre IA
Aquesta circumstància ha fet que la regulació gairebé no limiti el desenvolupament de models fundacionals d’IA generatives. Probablement també perquè la urgència geopolítica de competir amb la Xina i els Estats Units ha subordinat els interessos de la cultura europea a la seguretat del continent. I malgrat que, al fer-ho, es menyscaba greument que perdurin les experiències culturals que, arrelades en la condició humana, ens fan sentir com a éssers biogràficament irrepetibles dins d’una semblança comuna.
Saltar sense transició educativa, ni regulació, a una cultura basada en sistemes d’IA, pot provocar un clic que ens enfronti a un doble desafiament d’ inautenticitat. D’una banda, a haver de conviure amb objectes tècnics que tindran habilitats creatives que competeixin amb les nostres sense que puguem distingir-les. De l’altra, a veure com la mateixa condició humana es fa artificial. Almenys quan habita en una infoesfera que, assentada sobre infraestructures privades, manipula i afecta la nostra consciència quan actuem virtualment.
Per afrontar aquest desafiament d’ inautenticitat hem de ser capaços de transformar els vells drets culturals en nous drets digitals. Primer, incorporant-los a la declaració europea que reconeix aquests últims. I segon, garantint-los legalment. Bé amb una reforma del Reglament d’IA, bé amb un Reglament sobre Neurodrets que inclogui un dret col·lectiu a l’autenticitat que preservi el suport cultural de la nostra condició humana.
En cas de no fer-ho, ens exposem a un fenomen de conseqüències extraordinàries. Al meu parer, més greus fins i tot que les produïdes per la desinformació. No oblidem que aquesta debilita la credibilitat epistemològica sobre el que pensem com a part d’una opinió pública informada. Tanmateix, la inautenticitat va més lluny: desestabilitza la democràcia liberal en els seus fonaments humans. Compromet la viabilitat ontològica de les nostres decisions si no podem saber si som nosaltres mateixos que les adoptem quan decidim fer-ho.
Lee tambiénPensar la IA amb ambició
