El col·lega Llàtzer Moix va escriure un llibre sobre Eduardo Mendoza (Mundo Mendoza) on explica, entre moltes altres històries, que l’escriptor de La ciutat dels prodigis va acceptar l’encàrrec de Felipe González per exercir d’intèrpret en la trobada entre el president espanyol i Ronald Reagan, quan aquest era l’inquilí de la Casa Blanca. La petició tenia la seva lògica: Mendoza havia estat traductor a les Nacions Unides i mantenia una bona relació amb González. El viatge era important: els socialistes feia mesos que eren al poder i es tractava de tranquil·litzar els nord-americans en un moment en què el socialisme avançava a Europa. Mendoza explica que el va impressionar trepitjar la moqueta del despatx oval, que havia vist tantes vegades al cinema i la televisió, però el més interessant és la pregunta que assegura que es va fer després d’aquella aproximació al poder: “Com poden aquelles persones, que tenen una intel·ligència normal, com la meva, prendre decisions importantíssimes amb uns efectes que suportarem tots? Amb quina seguretat decideixen, posem per cas, que cal anar a la guerra, quan a mi em costa tant de decidir que he d’anar al supermercat”.
He recordat aquesta reflexió després que, enmig del furor de la política espanyola, Alberto Núñez Feijóo hagi declarat a Susana Griso a Antena 3 que la classe política és la pitjor en 45 anys, incloent-hi el Partit Popular, per concloure que “ Espanya assisteix a la pitjor política que s’ha practicat mai en democràcia”. Em semblen un acte de sinceritat poc comuna les paraules del president del PP, tot i que caldria preguntar-li què estaria disposat a fer per revertir aquesta situació, perquè aquesta dinàmica ens porta al precipici. O en paraules de Mendoza, com persones d’intel·ligència normal decideixen estratègies tan tòxiques, els efectes de les quals hem de suportar tots.
Feijóo reconeix que a Espanya es practica la pitjor política en 45 anys de democràcia
Ja sé que per enfangar la política –i per desenfangar-la– calen dos. I que seria millor que aquests, en lloc d’anar a la guerra parlamentària, anessin al supermercat dels valors. Feijóo i Sánchez li deuen una oportunitat a la serenitat i a la calma. I el primer que se m’acut és prescriure una capsa de Valium als seus sequaços.
Lee también
