Només falta Rosalía
La pandèmia ha deixat unes enormes ganes de festa. Potser no haurà servit per conscienciar-nos de res en particular, ni tan sols de la importància de rentar-nos les mans durant un minut, però l’impuls de celebrar la vida segueix, corregit i augmentat. I aquesta eufòria no sembla momentània ni una falsa arrencada després de l’aturada provocada per la covid. A Barcelona, almenys, es podria dir que ha vingut per quedar-se.
Un dels concerts de Bruce Springsteen a Barcelona l'any passat
L’èxit del Barcelona Obertura Spring Festival coincidia aquests dies amb la publicació de les xifres de l'Anuari de la música en viu a Espanya que elaboren els promotors i que confirmen la capitalitat de Barcelona en el pop i el rock. Els aforaments plens que han propiciat durant aquest març els amants de la clàssica al Liceu, al Palau i a L’Auditori equivalen –salvant les distàncies i la capacitat– a aquells s old out que va registrar l’ Estadi Olímpic a Montjuïc quan Coldplay, Springsteen o Beyoncé anunciaven els seus macroconcerts de l’any passat. No dos ni tres, sinó fins a quatre i en dies consecutius, si calia.
Aquesta ha estat la clau perquè Catalunya figuri al primer lloc del rànquing d’aquesta extraordinària facturació nacional, que ha experimentat un creixement insòlit d’un 26% i ha assolit el rècord de 579 milions d’euros. Catalunya ha generat el 26,35% del total, cosa que deixa Madrid en tercer lloc, després d’Andalusia.
L’imperatiu de la sostenibilitat i el medi ambient que obliga les bandes a instal·lar-se diverses dates en una mateixa ciutat és la demostració palpable que Barcelona és també un hub musical, el lloc elegit per atreure públic i, per què no, per passar uns dies amb els teus amics els Obama o els Spielberg (si ets l’estrella). Perquè malgrat tenir un aeroport de vols low cost, la capital conserva un atractiu que fa empal·lidir altres ciutats amb altes capacitats per garantir una experiència musical.
Ja només faltaria que els rumors que Rosalía vol instal·lar els seus estudis a l’Hospitalet de Llobregat fossin alguna cosa més que desitjos llançats al vent. Suposaria la cirereta d’un pastís que té un gust que s’intensifica amb el temps.