L’any en què va punxar la bombolla immobiliària el conseller delegat d’una constructora va descriure d’aquesta manera quin havia estat el paper d’alguns càrrecs públics durant aquella febre de l’or. “És com si tots els regidors, quan són elegits, rebessin un bitllet que els dona opció a participar en una requalificació o en un pla urbanístic. Depèn de com el facin servir”. La conseqüència, afegia, havia estat la creació d’un circuit paral·lel de diner negre. “Perquè, esclar, les empreses paguen a tota aquesta gent pels seus serveis, però aquest sobrecost l’han de fer repercutir en els preus dels habitatges”.
En la seva versió de com havien anat les coses, l’home carregava sobre el sector públic la major part de la culpa en la formació de la bombolla i en el que es va conèixer com a cultura del pelotazo . Era una interpretació cínica i una mica recargolada. Però expressava un convenciment molt estès aleshores en el món dels negocis, segons el qual els servidors públics eren persones làbils a qui es podia temptar. Dit en llenguatge de barra de bar: “ Tu busca’m un regidor o un tècnic que vagi just de calés i segur que ens acabarem entenent”.
Era el 2008. Aleshores els bancs ja havien tancat l’aixeta del crèdit immobiliari i grans grups del sector omplien la crònica negra empresarial amb fallides i suspensions de pagaments. La ressaca va afectar les entitats financeres que van participar en la festa. I els jutjats es van omplir de demandes que van haver d’anar resolent els anys posteriors. En una imatge que es va fer servir molt aquells dies, la retirada de la marea havia deixat totes les vergonyes a l’aire.
Les aigües s’han tornat a retirar, aquesta vegada de tot el que va envoltar la gestió de l’Administració durant la pandèmia de la covid el 2020. David Runciman, un prestigiós comentarista polític britànic, ha escrit aquests dies la decepció que provoca el fet de mirar enrere i comprovar que de totes les situacions excepcionals que vam viure en aquell període, només som capaços de recordar el pitjor.
Mascaretes en un hospital durant els dies àlgids del virus
La veritat és que gairebé hem oblidat què és el que va passar aquelles setmanes de la primavera del 2020. Una mica de memòria: la segona meitat del mes de març, dies després que el virus aparegués a la Llombardia italiana, la por a una malaltia desconeguda ens va deixar en estat de xoc i va penetrar calladament a totes les cases.
La covid ha tingut una versió de llarga durada en la política en forma d’hipocresia i corrupció
La por va obrir el pas al dolor. Vam comprovar que el virus es rabejava amb els més vulnerables. Amb la gent gran, els de més edat, en alguns casos obligats a morir-se sols sense poder-se acomiadar. També va ser cruel amb els més pobres: si vivies amuntegat, tenies més números per encomanar-te. Al final va arribar el cansament del confinament, els danys col·laterals de l’aïllament, tancats a casa en espera que l’administració sanitària hi posés fi.
No tot va ser horrible. Hi va haver professionals valents, gent generosa. Vam viure hores estranyament tranquil·les i silencioses. Per uns dies els humans van pensar que estaven junts, que tenien alguna cosa en comú. Hi va haver molts diners de l’ Estat (aquests que no cauen mai del cel) per evitar que el sistema col·lapsés. I les vacunes van arribar amb insòlita rapidesa, només un any més tard. Per uns mesos el cel va estar net, i alguns van pensar que la lluita contra l’escalfament global estava guanyada.
Però aquella sensació de plenitud va durar el que va durar la por, el temps just que ens vam sentir amenaçats. Quan va desaparèixer aquella urgència, també ho van fer les bones intencions.
Mentrestant, governs i administracions havien entrat en una cursa embogida per obtenir mascaretes primer i vacunes després. Carregaments contractats per un país acabaven en mans d’un altre si oferia més diners. La Xina i Rússia van fabricar vacunes mediocres que van fer servir com a propaganda exterior. Els estats occidentals van finançar vacunes millors, però les van acaparar, en un gest que els països més pobres no han oblidat.
Entre nosaltres, mentre hi havia gent que es jugava la vida, n’hi havia també que, com va passar amb la bombolla immobiliària, van pensar que els havia tocat un bitllet que havien d’aprofitar.
Com va passar amb la febre immobiliària, el país es va omplir de ‘llestos’ a la caça d’una oportunitat
El quart aniversari de la pandèmia de la covid serà tristament recordat per tot això. Per les històries de paios llestos i decidits, comissionistes que posaven en contacte les administracions amb empreses que importaven mascaretes de la Xina. Podien ser amics o coneguts de polítics. Podien ser fins i tot familiars de polítics: la parella, el germà, el pare. En alguns casos no hi va haver res estrictament delictiu en la seva manera de fer. L’especulació és la mare de les oportunitats. Però va ser un comportament immoral, inacceptable per als servidors públics que sabien, o si més no, van tenir en algun moment la sospita, el que estava passant al seu voltant.
Per dir-ho a la manera de David Runciman, la pandèmia de la covid ha tingut una versió de llarga durada en forma d’hipocresia i de corrupció política. Els paios llestos van sortir relativament ben parats de la crisi immobiliària. Els paios llestos de la covid, contràriament, desperten una aversió particular i el seu descobriment no ha fet més que aprofundir en la pèrdua de confiança dels ciutadans envers el sistema. Segurament el bé més essencial, i el més fràgil, en aquests temps d’incertesa política.
