Hem fitxat com cada matí a les vuit. L’Agustí, el porter, respon a cada “bon dia”. Uns dos-cents empleats es distribueixen pels despatxos de l’editorial Salvat, al carrer Mallorca de Barcelona. Pugem per l’escala central al primer pis, on hi ha la sala d’edició dels manuals de medicina que publica aquesta gran editorial, pionera en diccionaris i fascicles. És un dia fred de març. Som deu a la sala i algú es queixa de poca calefacció. L’escriptor Toni Moll Camps somriu i diu que exagerem.
Són una mica més de les nou quan s’obre la porta de vidre i un company ens anuncia breument: “A les deu hi ha convocada una assemblea a la biblioteca. És per la condemna de Puig Antich”. Tots ens mirem. Les assemblees estan prohibides. No sabem si els germans Salvat la permetran. De moment, el nou director, Julián Viñuales, no diu res. A les deu més de cent som a la biblioteca, senyorial i lluminosa. La jove Virginia, la responsable de la biblioteca, mira a una banda i l’altra. Ens posem en cercle, algú parlarà. Pren la paraula Joaquim Pi. És un enllaç sindical. Hem estat dos mesos asseguts l’un davant de l’altre i sabem qui és. En català anuncia que el Consell de Ministres d’avui donarà el coneixement per a la immediata execució del jove anarquista barceloní Salvador Puig Antich, condemnat a mort sense proves per un tribunal militar. Observo que a Pi li tremolen les cames. D’un moment a l’altre pot entrar la policia i practicar detencions.
“A les deu, assemblea a la biblioteca; és per la condemna de Puig Antich”
A l’editorial també hi treballen, entre d’altres, els poetes Joaquín Marco i Carles Camps, els filòsofs Jesús Mosterín i Josep Maria Bech, els historiadors Josep Maria Salrach i Bernat Muniesa, el biòleg Joan Senent Josa, el metge Josep Mascaró Porcar, els especialistes en art Francesc Vicens i Maria Lluïsa Borràs.
Pi parla de solidaritat i que estiguem pendents. El Col·legi d’Advocats i diverses personalitats s’estan movent per obtenir l’indult de Franco. Si maten Puig, serà una altra patacada. Per si no n’hi havia prou amb el cop militar de Xile i el dur govern d’ Arias Navarro després de l’atemptat de Carrero. Al cap de vint minuts tornem amb ràbia i impotència als nostres llocs. No ho oblidarem ni que passin cinquanta anys. Una dictadura és això.
Lee también
