Portugal ha entrat, a partir dels resultats de les eleccions de diumenge passat, en una nova època. Una part molt considerable dels lusitans, més d’un milió de votants, ha decidit donar-li a tot el sistema polític la sonora plantofada del 18,1% dels sufragis que han concedit a l’extrema dreta de Chega. Per una vegada, s’han deixat de banda les maneres suaus de la població portuguesa.
El president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, encara té la cara decantada a causa de l’impacte d’aquesta bufetada. Va ser ell qui va convocar aquestes eleccions generals anticipades i fonts de la presidència van filtrar, en vigílies de la votació, que el cap de l’Estat no acceptaria un govern amb Chega. Votant aquest partit, molts portuguesos li han fet botifarra al president. També António Costa, el primer ministre que va dimitir per sospites de corrupció en el seu entorn més proper, surt amb les galtes cremant.
No ens enganyem: la política lusitana serà una arena de lluita a mort
Al vencedor de les eleccions, la coalició Aliança Democràtica ( AD), de centredreta, liderada per Luís Montenegro, la plantofada també l’ha impactat. No obstant això, Montenegro i els seus han aconseguit una part del que pretenien. Abans de la campanya, van deixar clar que no formarien govern amb els radicals de Chega. L’ambigüitat en aquest tema delicat segurament hauria propiciat una nova victòria dels socialistes. L’ AD havia de distanciar-se de Chega per aspirar a guanyar, i així ho van fer. Com a conseqüència d’això van passar tota la campanya electoral trepitjant un camí estret: d’una banda, picaven l’ullet a l’electorat de l’extrema dreta, de l’altra, intentaven mantenir un discurs centrista. No van ser plenament creïbles, ni per a una banda, ni per a l’altra. Al final, Montenegro ha aconseguit obrir la porta que condueix al poder i passar a través d’una escletxa de 0,8 punts percentuals, la diferència que el separa dels socialistes, cap al palau de São Bento, la residència oficial del primer ministre.
Chega, Chega, Chega: la paraula apareix per tot arreu en aquesta crònica. Aquest partit és el gran triomfador, un moviment amb base en una sola persona: André Ventura. No hi ha ningú més amb rellevància a Chega. El torrencial Ventura, amb els seus joves 41 anys, ha abduït una part de la societat portuguesa. L’ha enlluernada amb un discurs enrabiat i demagògic. Ara vol entrar al govern com sigui, com més ràpidament millor, i atalaia el seu futur com una progressiva marxa que el conduirà a manar, fatalment, a Portugal. “Està escrit a les estrelles”, sol dir.
A l’esquerra li toca, de moment, l’oposició. El líder socialista, Pedro Nuno Santos, és un gran adepte de les coalicions amb les altres formacions esquerranes. Durant la campanya no les va atacar amb el tic del vot útil. I això explica, en part, els bons resultats del lideratge femení del Bloc d’Esquerra i, sobretot, de Livre, un moviment coordinat per Rui Tavares, un historiador amb un deliciós perfil humanista. Els comunistes continuen perdent terreny: estan a punt d’entrar en la clandestinitat per la via democràtica. Els ecologistes de PAN van aconseguir elegir la seva diputada de sempre, que ja és gairebé una institució.
Després d’haver rebutjat Chega, Montenegro té autoritat moral per ser primer ministre. Aquesta és una gran diferència amb Espanya. Al contrari del PP, l’ AD pot intentar formar un govern minoritari, potser amb Iniciativa Liberal, que ha repetit els seus bons resultats del 2022. Pot ser que aquell govern arreli i sobrevisqui algun temps. Però no ens enganyem: la política lusitana serà una arena de lluita a mort. La pau s’ha acabat. Les tensions del món contemporani han fet miques el nirvana portuguès.