Des que a partir dels anys setanta es va consolidar el calendari actual d’eleccions primàries i assemblees cíviques ( caucus ) per designar el candidat a la presidència dels Estats Units, no hi havia hagut mai una situació com la d’aquest any, a saber, que a començament de març estigués tot el peix venut. En efecte, tret d’improbable cataclisme per part d’algun dels dos bàndols, el president Biden i l’expresident Trump protagonitzaran la revenja dels comicis de fa quatre anys.
Per evitar que l’únic que tregui de la letargia l’electorat aquests gairebé vuit mesos que resten per a la jornada decisiva del 5 de novembre siguin les ensopegades físiques del president o els judicials de l’expresident, els dos equips de campanya hauran d’aguditzar l’enginy i una de les decisions transcendentals que hauran d’adoptar és la de si mantenir els debats televisats o no. Inaugurats llegendàriament per Jack Kennedy i Dick Nixon el 1960, no es van reprendre fins al 1976, però han estat una constant des de llavors i cap candidat, demòcrata o republicà, no ha gosat negar-se a participar-hi.
El cert és que el públic tendeix a quedar-se més amb les anècdotes que amb els continguts saberuts o les iniciatives polítiques. Molta gent recorda, per exemple, que Trump va dir el 2016 fastigosa a Hillary Clinton (“ Such a disgusting woman”) o que Biden va qualificar Trump de pallasso (“ You’re a clown”) el 2020, però no molt més d’aquells enfrontaments, això sí, a matadegolla.
El cas és que els debats entre la dotzena llarga de candidats republicans que aspiraven a la nominació presidencial el 2016 van ser transcendentals per al triomf de l’empresari immobiliari novaiorquès, que es va imposar amb el seu estil insolent i prepotent a polítics en principi més qualificats que ell, com els governadors Jeb Bush o John Kasich o els senadors Ted Cruz o Marco Rubio. És obvi que Trump es va veure afavorit per la seva àmplia experiència al mitjà televisiu, gràcies al reality show que va presentar durant anys, The Apprentice .
Aquest any, en canvi, Trump va decidir no participar en cap dels debats per decidir el candidat republicà, cosa que va semblar una decisió arriscada que, tot i això, s’ha vist coronada per l’èxit. A pilota passada, sembla evident que el seu control sobre les bases republicanes era i és tan fort que no necessitava cap debat televisat per ratificar el seu domini. En efecte, ha guanyat la nominació republicana sense que pràcticament hagi hagut de baixar de l’autobús.
Per tant, el president Biden estaria teòricament legitimat a negar-se a debatre aquesta vegada, a diferència del que va passar fa quatre anys, quan la pandèmia va limitar a dos els cara a cara televisats. Celebrats el 29 de setembre a Cleveland i el 22 d’octubre a Nashville, van ser tan aspres que els organitzadors es van veure obligats en el segon a silenciar momentàniament els micròfons dels candidats per evitar les contínues interrupcions.
Però Biden no ho farà. Corre efectivament el risc que algun error com una casa reveli la seva presumpta fragilitat mental davant una audiència massiva, però més risc és veure’s qualificat de covard per un adversari que no s’ha reprimit mai a l’hora de l’insult i la desqualificació. I també podria passar el contrari, és a dir, que Trump, veient-se guanyador, es negués a debatre, preocupat que algun exabrupte o mentida evident l’allunyessin de la victòria. Possible, però poc probable. Ara com ara, l’aposta d’aquest cronista és que hi haurà debats, però fins a la tardor, que és quan solen celebrar-se, queda una eternitat.